Cascai Teatre repeteixen l’operació d’Els colors de Duke Ellington (2022). Després de l’estrena a Temporada Alta passen pel Teatre Condal i fan un repicó. Hi ha una notable orquestra de nou músics, un còmic traspassat a cantant amb veu prou segura i, sobretot, les habituals ganes de jugar amb el públic a veure com la poden fer més grossa. És un xou de festa major, dels que provoquen tants riures els gags com la reacció de l’espectadora que fa de veïna del pis de a dalt. Molta broma, cap termòmetre del políticament incorrecte, i música, això sí, ben vistosa. El despropòsit va a càrrec del partenaire Toni Escribano que torna a la broma de traç gros, a dferència d’aquell preciós Juguem? en què també van intervenir alguns dels músics d’aquesta comèdia. Ara repeteix el paper de gegant talós, una mena de Sancho Panza (Un tal Quixot).

Diu Marcel Tomàs que l’espectacle vol retre homenatge a les orquestres dels anys del franquisme, que es movien amb autobusos atrotinats i que buscaven la manera per ser als quatre passis del dia (des de la missa al vall d’envelat) amb la millor correcció possible. El prestigi (i que els contractessin per l’any vinent) els feia anar ben clenxinats i amb jaquetes gastades, però ben planxades. Amb L’orquestra impossible tenen la insòlita voluntat d’aplaudir-los amb aplics de basar i amb una coreografia en la qual hi participen uns entusiastes músics. La Cubana també parlava de les companyies nòmades de revista (Comeme el coco negro). Ara, sense desplegar massa la relació tòxica d’entre els músics (reclutats de casualitat) fan un viatge lúdic, desinhibit, delirant que diverteix. No pretén descobrir gaire res. Qui busqui profunditat en un espectacle, que no fondegi a L’orquestra impossible. Qui vulgui divertir-se, trobarà un bon entreteniment.