L’Orquestra Impossible

El xòuman Marcel Tomàs i la seva banda beuen de les fonts arrelades a la terra que els ha vist créixer. Ja ho feien fa dos anys amb l'espectacle «Els colors de Duke Ellington», que també va passar pel Teatre Condal, com ara, després de representar-se al Festival Temporada Alta. El seu recorregut poua en la memòria, qui sap si oblidada, i per això el seu humor connecta des del primer moment amb l'auditori perquè els recorda qui són i d'on vénen, sense falses disfresses, que és una manera d'advertir-los també d'on van.L'espectacle «L'orquestra impossible» és un homenatge a les orquestres del segle passat, d'aquelles formacions que van ser tan estrelles com imprescindibles entre els anys 40, 50 i encara bona part dels 60, quan van començar a ser substituïdes per la música enllaunada dels dj o les festes de discoteca. Aquelles mítiques orquestres, de les quals gairebé no en queda rastre, anaven de poble en poble quan arribaven les festes majors, enfilaven els seus instruments als autocars atrotinats que circulaven per carreteres també atrotinades i si no hi havia hostal o pensió es repartien per les cases del veïnat. Llits eixuts, però taules plenes.«L'orquestra impossible» té un guió que fusiona el teatre, l'humor, el clown, la música, la imatgeria fantàstica i l'imaginari col·lectiu d'un temps i d'un país, conduït sempre pel mestre de cerimònies, el mateix Marcel Tomàs que compta amb un partenaire disposat a rebre com l'actor Toni Escribano. Els dos tenen previst, per cert, presentar en una única funció el xou «Un tal Shakespeare» —tot un altre registre diferent de l'actual «L'orquestra impossible»—, al Teatre Poliorama, el 10 de desembre.Aquesta vegada, però, el xou comença fort amb l'aparició sorpresa d'un “tejero” amb tricorni que vol interrompre la formació de l'orquestra en nom de la puresa i la moralitat que, tot sigui dit, el mànager o representant de músics —telèfon model anys seixanta— s'ha vist obligat a formar improvisadament perquè els músics no li arriben i ha de tirar d'un peó de manteniment de l'ajuntament, el mossèn del poble, un parell d'espontanis, un il·luminat del jazz, un que passava per allí i, per reblar el clau, un torero que, per més inri, —pobre Lluís Llach!— és de Verges.Violoncel, saxos, clarinets, trompetes, bateria i molta gresca converteixen l'espectacle en una festa per a tota la família, en el benentès, esclar, que els que han viscut els temps de mig segle passat són els que s'hi sentiran més enganxats. Per als altres, les projeccions en blanc i negre o el No Do parlant de la festa major i dels músics de poble els aportaran un document que, adaptat a l'escenari, els pot fer pensar, en algun dels gags, que el surrealisme no té fronteres.De Frank Sinatra, a Duke Ellington, a Xavier Cugat, a La Trinca o a Jaume Sisa, amb una versió de «L'home dibuixat», el director, cantant, i multifacètic intèrpret Marcel Tomàs, nou músics més i l'actor Toni Escribano, fan tots els papers de l'auca, interactuen en algun moment amb els espectadors, treuen capgrossos, s'esveren quan apareix un trabucaire, cremen partitures en un flaix de màgia i intercalen peces d'orquestra de ball d'envelat o del fons de la nostàlgia amb perles del jazz que inevitablement acaben fent moure l'esquelet del teatre sencer fins als tres pics i repicó finals fora del teatre com a comiat. Divertimento com el d'“antes”, que dirien aquells de Valls, amb la D.O. artística que, si no s'ha enregistrat ho hauria de fer, com a “carn de Girona”... ei, amb el torero de Verges inclòs! (...)

Cascai Teatre repeteixen l'operació d'Els colors de Duke Ellington (2022). Després de l'estrena a Temporada Alta passen pel Teatre Condal i fan un repicó. Hi ha una notable orquestra de nou músics, un còmic traspassat a cantant amb veu prou segura i, sobretot, les habituals ganes de jugar amb el públic a veure com la poden fer més grossa. És un xou de festa major, dels que provoquen tants riures els gags com la reacció de l'espectadora que fa de veïna del pis de a dalt. Molta broma, cap termòmetre del políticament incorrecte, i música, això sí, ben vistosa. El despropòsit va a càrrec del partenaire Toni Escribano que torna a la broma de traç gros, a dferència d'aquell preciós Juguem? en què també van intervenir alguns dels músics d'aquesta comèdia. Ara repeteix el paper de gegant talós, una mena de Sancho Panza (Un tal Quixot).Diu Marcel Tomàs que l'espectacle vol retre homenatge a les orquestres dels anys del franquisme, que es movien amb autobusos atrotinats i que buscaven la manera per ser als quatre passis del dia (des de la missa al vall d'envelat) amb la millor correcció possible. El prestigi (i que els contractessin per l'any vinent) els feia anar ben clenxinats i amb jaquetes gastades, però ben planxades. Amb L'orquestra impossible tenen la insòlita voluntat d'aplaudir-los amb aplics de basar i amb una coreografia en la qual hi participen uns entusiastes músics. La Cubana també parlava de les companyies nòmades de revista (Comeme el coco negro). Ara, sense desplegar massa la relació tòxica d'entre els músics (reclutats de casualitat) fan un viatge lúdic, desinhibit, delirant que diverteix. No pretén descobrir gaire res. Qui busqui profunditat en un espectacle, que no fondegi a L'orquestra impossible. Qui vulgui divertir-se, trobarà un bon entreteniment.