“L’oreneta” és un festival escènic presidit per dues soberanes interpretacions, marcat per un tempo addient que dosifica el drama (milor dit, les llàgrimes, gota a gota) i que desborda el debat posterior gràcies als diversos temes que proposa, això sí, dominats per un: la reivindicació a una normalitat sexual que sembla que mai no acaba d’arribar.

Aquesta és, almenys, la idea que des de fa temps insisteix el dramaturg Guillem Clua i que és l’autèntic motor de la peça: per molt que afirmem l’acceptació del col.lectiu LGTBI i un estat de normalitat, hi han molts nuclis que el segueixen rebutjant. Un negacionisme que s’extèn des de la ultradreta i les cèl.lules terroristes fins als mateixos pares. Els uns ho castiguen amb la violència i els altres amb la incomprensió, el silenci i la no acceptació.

Pot ser que, veient l’obra, hi hagin espectadors que tinguin molt assumida aquesta normalitat dessitjada i els sembli que l’obra entra en bucle. Però no. “L’oreneta” genera tants dubtes sobre l’acceptació de l’homosexualitat des de tants punts de vista que mereix la pena que tant Clua com el director Josep Maria Mestres hi insisteixin.

Així doncs, amb molt bon domini del tempo, els primers minuts serveixen per conèixer els dos personatges que poc a poc aniran despullant.se. L’excusa és la cançó que dona títol a l’obra i ell es presenta davant la professora de cant per què li ensenyi, situació que dona peu a alguna nota humorística, una autèntica bomba d’oxígen pel què ens espera a posteriori. Si més no, aquest contrast entre un esforçat i insistent aprenent de cantant i una dona que amb la cara paga la seva amargura generarà algun somriure que s’agraeix.

Poc a poc, amb aquesta excusa argumental (o “mcguffin” hitchcockià) anirem descobrint coses (algunes d’elles, previsibles) i tot i així, encara hi haurà alguna que en sorprendrà. La mentida inicial d’aquell noi que va a parar a aquella casa es va transformant fins, en la recta final, acabar conveertint.se en un autèntic retret i en un “mea culpa” de la mare. Es aquest el tema real de “L’oreneta”: les conseqüències derivades d’una incomprensió materna, amb la càrrega d’autoculpabilitat que això comporta.

Tot això, en hora i mitja dramàtica, intensa, que busca obrir els ulls dels espectadors. I si els transmissors del missatge són dos actors en estat de gràcia, no cal afegir res més. El millor que podem dir d’Emma Vilarasau i Dafnis Valduz és que la seva amargura i llàgrimes ens arriben i s’apoderen de nosaltres.

“L’oreneta”, en definitiva, ens submergeix en la tristor i en el plor, i finalment el públic esclatarà, adrenalina pura, en una sonora ovació pels intèrprets. Contundent i commovedora.