L’expectació era molt alta. Fa cinc anys arrencava a volar a Londres un elogiat text del dramaturg barceloní més internacional. La versió en català s’ha fet esperar, però ha valgut la pena, perquè acaba d’arribar a l’escenari de La Villarroel amb els engranatges ben rodats i les millors peces possibles. Mecànica argumental, enginyeria del drama que funciona amb la precisió d’un rellotge construït amb artesania i intuïció. A Guillem Clua li sobra ofici, i en aquesta peça es torna a posar de manifest la seva formidable capacitat per modelar estructures preciosistes al servei d’històries amb valors (…)

(…) El director, Josep Maria Mestres, repeteix al comandament després d’haver dirigit la versió madrilenya amb la mateixa Carmen Maura, que actualment passeja el text per París. Així, des de la subtilitat i la invalidació de l’histrionisme, la posada en escena brilla en detalls engegantits per la proximitat de l’escenari a dues bandes. Repeteix també Dafnis Balduz en un paper que no té res de secundari i que a més sembla fet a mida de la seva capacitat per transmetre tendresa. Emma Vilarasau, per la seva banda, l’encerta en la dimensió continguda del seu personatge, frenant qualsevol impuls de lluïment innecessari. Seva és la tensió que s’acumula fins a provocar en el públic la llàgrima tan hàbilment buscada.

LLEGEIX CRÍTICA SENCERA A ‘EL PERIÓDICO’