Aracaladanza és una de les companyies de teatre (i dansa) familiar que marca el camí. Més que signar adaptacions de contes o de pretendre ser didàctic amb els seus relats a l’escena, prefereixen compartir els seus viatges per la imaginació. La curiositat sempre és fresca i agraeix la música i els moviments amplis, un vestuari que sembli de somni i un to positiu de tots els ballarins que projecten les seves ganes de ballar a la platea. En aquesta peça, han abandonat la manipulació d’objectes. Ara, el joc és amb les teles, amb els colors, amb els elements que ronden cada cop que es desmunta l’escenari. Si La Veronal ha signat un brillant Opening night (que ha reposat aquests dies al Grec, precisament) o La Cubana va fer un espectacle per la peripècia d’una companyia de revista de bolos per festa major (Cómeme el coco, negro), Aracaladanza també fa el seu particular homenatge als tècnics i tramoies que ajuden a què la funció pugui rodar arreu.

La companyia ja ha tingut més d’una generació de ballarins des que van estrenar a mitjans des anys 90. A Barcelona, la programació del Mercat de les Flors els ha acollit amb una pila de muntatges, com ara: Pequeños paraisos, Nubes, Constelaciones, Vuelos o Play). Aquest Loop retorna a un món fantàstic, fresc, que contagia alegria i empatia per la vena. Hi ha una certa connexió amb Maña, de Manolo Alcántara, per allò que tant grans i petits queden atrapats per un joc escènic.

La presència dels tècnics (reals) a l’escenari, desconcentra el focus del moviment però, el trepidant joc de desmuntar i guardar és quasi hipnòtic. En el quadre que proposa Aracaladanza, darrere del desmuntatge hi continua havent la idea de joc; com si els follets del teatre no desapareguessin de l’escena, encara que ja no hi hagi públic que els observi. (Antigament, les companyires de teatre després de les funcions preparaven el proper espectacle: l’havien de dur mig fet per si el títol programat flaquejava a taquilla). En aquest joc hi ha una meravella de gags fets amb una mena de tatamis, amb una bambalina baixada fins a 70 centímetres del terra (que nomes ensenya cames), amb una cortina aparentment embolicada que desplaça l’acció al prosceni i es duplica amb un suggerent joc d’ombres. Les ganes de festa dels artistes, pletòrics després d’un bon bolo, s’acaba en qualsevol racó ballant en una disco. No tenen manies per la música que soni ni, sobretot, per la seva dimensió. La dansa com la cultura, es pot desplegar en una boca d’escenari de 10 metres o en un ascensor. El que compta són les ganes de compartir-ho. I això, Aracaladanza, gat vell i respectat a tot l’Estat espanyol, sap que és el trumfo de tots els seus muntatges. A Loop, es produeix aquell celebrat miracle en què una imatge sedueix poderosament tant fills com pares i nets, per ingenu que sigui. Hi ha res més preciós?