Fa olor a capítol final de sèrie americana. Que tanca la història d’uns personatges i, alhora, permet imaginar una seqüela amb el protagonista misteriós del “Tot pels diners”. És una peça rodona, que s’entén el to i la trama. S’ha volgut assegurar la rematada i sembla prudent. Victoria Szpunberg assegurava que era la seva peça més clara i, efectivament, tot i el gust per les el·lipsis es pot seguir fàcilment. no té una gran pretensió de dramatúrgia experimental però és el que necessitava aquesta trilogia. 

Com en una sèrie, no tenen vergonya de fer caricatures de personatges jugant en certa manera amb el tòpic, tot i que cada personatge es reserva un gir (des de la soferta argentina, pragmàtica i materialista obsessiva per les sabates però amb un punt de voluntat creativa fins a la comercial de raticida que resulta ser alguna cosa més que una simple experta en inflar factures dels clients). Manuel Sans (Dylan Bravo) fa una presència quasi fantasmagòrica, però que remet molt bé als seus antecedents i que resulta catàrtic per a la protagonista. Mima Riera torna a agafar les regnes i a presentar un personatge tant lúcid com fràgil. Que troba una solució que desagradarà moralment a tothom probablement però que resol les necessitats dels seus companys de quadre.

La trilogia “Tot pels diners” ha tingut una notable assistència de públic. Els que han vist els dos primers capítols tenen encara 10 dies per completar la trilogia. Qui no n’hagi vist cap, que s’esperi i s’aventuri amb la marató dels 20 i 21 de juny. Tots els que han vist els primers capítols quan veuen que es confirma el projecte (encara no tancat quan es va estrenar “Mammon”) lamenten perdre’s una vetllada amb Dylan Bravo i els seus mon canviants (de ser un perdedor amb sort a Las Vegas, passa a ser un anònim voluntariós que s’enamora de qui toca i, finalment, una mena d’àngel de la mort final).