Lo nuestro

L’Espai Texas recupera per Nadal dos muntatges d’Eu Manzanares: El mestre i el mar i Lo nuestro. D’aquest segon, estrenat a la Sala Flyhard el 2019, amb direcció de Mercè Vila Godoy, és del que parlarem aquí. Es tracta d’una obra molt indicada per a aquestes festes, perquè ens permet assistir al sopar de Cap d’Any d’una família de classe treballadora, en un menjador enormement realista –l’escenografia és de Jose Novoa– que a molts us portarà records: un moble gran amb vitrina i calaixera, una taula eixamplada per a l’ocasió i cadires de pell sintètica. A banda i banda del sofà, un avet ben guarnit i un pessebre. Mentre el pare i el fill paren taula –les estovalles amb motius nadalencs, els plats fondos, la coberteria bona–, per la tele passen un capítol de The Simpsons. Del muntatge original es mantenen els actors Paul Berrondo i Eli Iranzo –el pare i la mare–, mentre que s’incorporen, en el paper de fills, Bàrbara Mestanza i Jan Mediavilla. Tots quatre estan d’allò més compenetrats en la recreació del costumisme i el ritual de celebració. Contribueix al precís dibuix dels personatges –immillorablement interpretats– l’escaient vestuari ideat per Zaida Crespo. Resulten molt reconeixedores les dinàmiques establertes entre les dues generacions; per exemple, es produeix la típica discussió entre els més joves, escolaritzats en català, que volen veure les campanades de TV3 –ara 3Cat–, i els pares, que s’acaben decantant per Televisió Espanyola. Es produeix un efecte mirall tan potent que arriba a sorprendre –i, en alguns moments, a emocionar–: fins a quin punt reproduïm diàlegs i gestos apresos! El pare, obrer i sindicalista, troba a faltar més vida de comunitat, tant a la fàbrica com a l’escala de veïns i a la resta d’espais d’interacció social. El revolten l’individualisme ferotge –“La gente solo piensa en el colectivo cuando cree que va a pillar cacho”–, la culpabilització dels pobres –com si fossin responsables de la seva “mala sort”–, el conformisme i les vanes esperances. La mare, del tot bolcada en la família i acostumada a abocar-hi molts esforços, paciència i alegria, acaricia una sèrie d’il·lusions que podrien fer-se realitat. Que els ha tocat la loteria, potser? Voldria acabar en pau i ben amunt l’any que tot just s’acaba, però no pot sinó quedar decebuda per les explosions d’ira dels altres, així com pel poc ressò que troba el seu entusiasme: “Si no sabem il·lusionar-nos pels petits moments, potser no mereixem que ens passin grans coses”. Els fills tenen moltes qualitats, inquietuds i idees pròpies, per molt que són conscients del seu desavantatge –també quant a capital cultural– respecte d’altres joves. La filla gran, que ja no viu en aquella casa, canalitza el seu compromís a través de l’art: en les hores que la feina a la cafeteria li deixa lliures, està muntant amb la seva companyia un Shakespeare ambientat en un barri marginal; però als pares, és clar, el teatre els sembla una inversió a fons perdut. Per la seva banda, el germà petit fa observacions agudes sobre companys de curs més benestants que fingeixen no ser-ho. Per alguna banda li ha de sortir el ressentiment de classe. Cada cop està més present la qüestió de la classe en les manifestacions culturals. En l’àmbit de la narrativa, se n’han ocupat escriptores com Anna Pacheco (Listas, guapas, limpias, 2019) i Bibiana Collado Cabrera (Yeguas exhaustas, 2023), que parlen, entre moltíssimes altres coses, de les cintes de casset comprades a la gasolinera –aquí sonarà Camela, en un moment donat– i del poc valor que, en general, s’atorga al treball intel·lectual o artístic de les filles de classe treballadora. Eu Manzanares és una de les autores que fa irrompre aquests temes a l’escenari, amb aquest Lo nuestro i amb obres posteriors com Nessun dorma (2023). Com bé diu la dramaturga, la comèdia prevé contra el paternalisme i la condescendència amb què sovint es parla de la gent de baix estrat socioeconòmic, que sembla condemnada a patir pels diners –“Per què sempre hem de passar tanta vergonya”– i a conformar-se d’anar tirant. Reunits amb la intenció de celebrar l’entrada de l’any nou en família, són els mateixos personatges qui se’n riuen de les seves preocupacions i misèries. Hi ha notícies per donar, algunes de bones i d’altres que no ho són tant; algun secret que surt a la llum i, també, el desig compartit de prosperar. S’adonen, amb ràbia, de fins a quin punt són modestos els seus somnis, i lluiten contra els seus propis prejudicis, que els limiten. Resulten còmiques tant les explosions d’alegria –desfermat Berrondo damunt la tauleta auxiliar– com les maleïdes contrarietats –sembla que estan de pega–. Les febleses dels personatges generen empatia; la seva eufòria s’encomana. Lo nuestro és una “comèdia digna” –en paraules de l’autora–, amb un pessic de drama social i grans dosis d’humor. La direcció d’actors és excel·lent –quan la família sopa, els plats estan buits, però els gestos de masticació i sacietat resulten d’allò més creïbles–; hi ha un equilibri òptim entre les situacions adverses i les felices, i el codi naturalista realça tant les sempiternes disputes –degudes, sobretot, al xoc generacional– com el sòlid afecte que els uneix. En una hora i mitja, Eu Manzanares aconsegueix que entenguem a la perfecció les dinàmiques internes d’aquesta família. A veure si per una vegada els Guerrero Fernández guanyen i s’enduen el que els pertoca!   Crítica publicada a ElNacional.cat el 21 de desembre de 2024

L'actriu i dramaturga Eu Manzanares s'autodefineix com a colomenca i de classe obrera i humil. Renega de la classe mitjana perquè creu que és un engany. Si bé néixer a Santa Coloma de Gramenet és tan normal com fer-ho a Berga, posem per cas, a Eu Manzanares el seu origen li serveix d'estímul per retratar una família que li és pròxima —la família de ficció de «Lo nuestro» es defineix com a “pobra”—, que ha tingut una trajectòria treballadora i que, amb l'esforç familiar ha tirat els fills endavant, una “parelleta” que ja són crescudets i que ja els veuen poc per casa... tret de la nit de Cap d'Any, que és tradició, almenys fins a l'hora de les campanades i el raïm, comprat gra a gra dels més cars, sense pinyol i amb la pell fina perquè no s'ennuegui.Però això d'ennuegar-se no depèn del preu ni de la qualitat del raïm perquè la comèdia «Lo nuestro» —¿o hauríem de dir tragicomèdia?— d'Eu Manzanares té un desenllaç amb un ennuegament metafòric que un es guardarà prou de desvelar perquè és l'as a la màniga que es guarda l'autora per sorprendre el personal. «Lo nuestro» és una comèdia de costums, de bulevard fins i tot, que retrata una tipologia familiar com moltes de les famílies que, com deia aquell, viuen i treballen a Catalunya. Una d'aquelles famílies que fins i tot es va sentir identificada amb la història del país i les seves reivindiacions quan el president Tarradellas, des del balcó —per no dir des del “plató” de Pere Portabella— de la Plaça de Sant Jaume de Barcelona, va dir allò de: «Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí!».A cals Guerrero Fernández, que viuen en un pis interior d'un bloc de barri humil que no té sortida a la façana, de l'àrea metropolitana de Barcelona que podria ser qualsevol àrea metropolitana del país, han treballat per la justícia social des de la fàbrica i el sindicat, per part del pare, i per tenir el plat a taula cada dia des de la feina d'una oficina amb cinc treballadors més, per part de la mare. La filla fa temps que se la campa sola, intentant fer carrera a empentes i rodolons com a actriu i guanyant-se les garrofes en una barra de bar. I el fill, tres quarts del mateix, però sense feina definida del tot i amb algunes amistats que trenquen la línia vermella del seu origen.Tots quatre s'entenen i ballen sols en una relació bilingüe que alterna el castellà i el català a parts iguals, segons el moment, la situació i el nivell més o menys emotiu de l'expressió. I tots quatre amaguen un secret que en forma de desig per a l'any nou que comença acaba esclatant. Una de freda i una de calenta. I una altra de calenta i una altra de freda. Fins a l'explosió final.Un quadre de costums amb una banda sonora de fons que passa per Ana Belén, de la qual es fan la mare i de la qual han manllevat com a símbol familiar el desig de la cantant d'obrir o tancar la muralla. Això no vol dir que el pare no recordi els grups de rock del seu temps i que tant el fill com la filla en passin com mana la tradició.Si bé la trama fa ús d'un recurs de tòpics amables com la loteria de Nadal, la Grossa de Cap d'Any, les campanades de TV3, que sempre són “rares”, o les de televisió espanyola, que són més del “rellotge”, segons el pare, l'autora els dosifica amb prou habilitat perquè no li dilueixin la seva intenció que no és altra sinó la de proporcionar alts i baixos, alegries i ensurts entre els quatre personatges i, de rebot, també entre els espectadors.Darrere de «Lo nuestro», una peça de Nadal que va veure la llum el 2019 a la Sala Flyhard i que des d'aleshores no ha parat de girar fins a arribar novament a Bacelona, s'hi veu una influència del guió televisiu de comèdia familiar portada al teatre amb una bona direcció de Mercè Vila Godoy que, jugant amb algunes escenes de flaix congelat, aconsegueix dotar d'un bon ritme tot allò que ha passat, passa i passarà en un pis de barri humil sense finestres al carrer, però amb moltes “vistes” a l'ampli horitzó dels desitjos i les il·lusions del futur. (...)

Eu Manzanares descriu una escena tant tòpica com real. La nit de Cap d'any en una família obrera (humil, no pobre!) que pot ser un canvi radical en la seva vida. S'intueix una família molt d'esquerres que es debaten entre ser moralment irreprotxables i estar sempre al costat del feble i, alhora, gastar un accent pessimista, de saber-se els últims que lluiten per causes justes i que això els penalitza. Però s'empoderen ells sols, en la intimitat del seu menjador. Es fereixen les ferides a cops d'Ana Belén (Abre la muralla) o Camela (Lágrimas de amor).És una família que ja s'ho ha dit (i cridat) tot. Que el veïnat els deu tenir per uns queixosos perquè sempre els costa pagar les derrames per a reformes de l'escala. Ells se senten víctimes del sistema i reaccionen airadament, esquitxant bilis. Lo nuestro és diferent a lo nostru que reivindicaven a Una altra nit, fa uns mesos, al Maldà. O al Consell familiar de Cristina Clemente. s´nj tres irades sobre una relació domèstica que es complementen (com un calidoscopi), prismes d'una societat que se juxtaposen. En totes tres peces, el passat defineix i reforça les personalitats, sense que això vulgui dir que s'autoexcloguin de l'entorn. La prova és que aquesta família barreja el català i el castellà, escolta les Campanades de La 1 ("son más puntuales") i compra La Grossa de Nadal. Els fills empre tasten el mateix menú i el cava que van servir en el casament dels pares però entenen que volen estudiar carrera i treballar fora de les oficines i les fàbriques com fan els pares. Després de les campanades, els pares saben que es quedaran sols, perquè els joves marxaran fins tard.L'univers conegut, com a esquer habitual en pel·lícules o sèries (que sovint apel·len a la nostàlgia), en aquest cas, fa uns quants salts mortals. La peça va creixent i salpebrant la comedia típica amb uns moments dramàtics ben forts, en què el silenci glaça el públic, que reia divertit despreocupadament, uns instants abans. La música funciona com un ressort emocional de manera similar al mític Sé de un lugar d'Ivan Morales. Hi ha una intriga molt ben amagada que manté contínuament la tensió. Les sortides dels intèrprets permet que el públic conegui mitges veritats que els personatges descobriran més tard, potser. L'espectacle respon molt bé a les demandes de la factoria Flyhard perquè sap distreure i emocionar amb un punt d'ingenuïtat i salpebrat d'inconformisme.Sovint diu Toni Casares, de la Beckett, que caldria un dramaturg en cada reunió d'escala. En realitat, les autores Marilia Samper (L'alegria), o Eu Mazanares (Lo nuestro) descriuen un cinturó roig, entre lluitador i agnòstic, que rebenta la barrera de la formalitat. Benvingudes les revolucions i, en menor mesura, les decepcions (si això porta un ensenyament vital).