Llepafils té èxit garantit perquè surt del que és habitual en els espectacles que s’adrecen als primers espectadors, i sobretot perquè té un acabat que connecta de seguida amb els espectadors més petits perquè els interpel·la en el seu subconscient més lliure i rebel, però que progressivament va arrossegant també els d’edats més avançades fins a arribar a captivar els espectadors veterans. És, doncs, un espectacle transfronterer, de contingut i d’edat.

Tot passa en una cuina, molt ben ambientada pel que fa a l’escenografia. Estem en una casa bona, de les que, amb la crisi, ja gairebé no en queden, on una parella de cuiners —de fet, una cuinera i un marmitó— tenen l’encàrrec de preparar els àpats de la criatura de la casa, un nen malcriat —Lluïset, representat per un titella gegant— que només es deleix per menjar bosses de patates fregides i que rebutja qualsevol dels bons plats que li preparen Olívia, la cuinera, i Llòfia, el marmitó.