En el món del disbarat, fins i tot el caos ha de tenir un cert ordre, un paisatge, un color, una intenció. Llenguatges trenca amb cap lògica i codi. L’aparent nostàlgia per una amiga desapareguda és l’únic que argumenta el col·lapse a escena. Però res sembla confirmar cap hipòtesi. Ni tan sols el que podria referir-se a la destrucció del llenguatge, a la implosió amb el teatre de l’absurd (com aquell SAM d’ElNacionalNoEnsVol, el 2006).

La proposta híbrida i performativa navega entre rampoines de contenidors i una fisicitat brutal, descarnada. Quan la desesperació toca el súmmum només se sap sobreviure rodolant per terra, desmanegat vel mobiliari. El temps, potser aquest altre personatge (amb les bitlles que s’esmicolen) impassible i opac, tenalla i ofega. 96° (Fingir) esclafava els cossos, els exposava fins al límit, però sempre amb una intenció a partir d’una veu en off que complia la funció del far. Encara que fos per dirigir-se a l’abisme dels terraplanistes.

En un món on tot incomoda, que és incapaç d’expressar-se, només sembla que tingui sentit pujar dalt de les fustes (amb una estabilitat lluny de la bascula coreana d’Extrémites) i comprovar cap a on escapen les rates. Tot s’enfonsa. Res té sentit. El record aclapara l’acció. I, enmig de tot això, el públic no sap quin és el final i què pretenia la peça. Llenguatges necessita algú que indiqui cap a on vira la brúixola. De Jack Sparrows n’hi ha prou, amb el del cinema…