“Lizzie Borden va agafar una destral /i va donar-li quaranta cops a la seva mare./Quan va veure el que havia fet/ va donar-li quaranta-un al seu pare.” Llegida així, us pot semblar que aquesta una mica exagerada lletra ( com passa sempre amb aquestes coses es tendeix a magnificar; en realitat la madrastra va rebre “només” dinou destralades , i el pare es va conformar amb una onzena) no és precisament la lletra més adient per a que la canti una criatura mentre està jugant. Però a les acaballes del segle XIX, moltes criatures nord-americanes la repetien un i altre cop alegrement , mentre saltaven a la corda al bell mig del carrer . Aquest joc bàsicament destinat llavors a ser jugat per les nenes, anava sempre acompanyat d’un tema cantat que agafava una melodia popular del moment,  i li afegia una lletra (una “skipping-rope rhyme”) sovint relacionada amb algun assumpte d’aquells dels quals tothom en parlava perquè eren en aquell moment objecte de safareig públic (al cap i a la fi, les xarxes socials no han inventat res). O també, perquè formaven part del legat de contes i llegendes vinculades al lloc en el qual s’estava cantant i jugant. I els crims estremidors constituïen en aquest sentit una valuosa matèria prima capaç de donar origen a rondalles, poemes macabres o balades, tan susceptibles d’integrar-se en un joc infantil, com de ser maliciosament interpretades a una taverna quan els seus clients porten ja unes quantes copes de més. Cal recordar en aquest sentit el paper fonamental que juga la també una mica brechtiana “Balada de Sweeney Todd” al llarg de magistral musical que Stephen Sondheim li va dedicar al barber demoníac de Fleet Street, existís o no existís realment aquell barber que forma ja part de la més suculenta i macabre llegenda negra de la vida criminal londinenca.

Qui sí va existir sense cap mena de dubta va ser Lizzie Borden, encara que els crims dels quals se la va acusar, i dels quals va quedar absolta després d’un judici ple a vesar de testimonis contradictoris i declaracions inversemblants, segueixin sent encara ara objecte d’especulació . La veritat és que les proves que l’assenyalen directament a ella com a responsable d’un doble assassinat familiar, semblen aclaparadores. Però de tant en tant continuen sorgint teories que contemplen d’altres possibilitats. I això, no fa altra cosa que reafirmar la celebritat de la qual segueix gaudint un personatge que , sense anar més lluny , l’any 2018 era interpretat al cinema per Chloë Sevigny, en una pel·lícula en la qual Kristen Stewart donava vida a la seva fidel criada ( i en aquest cas ,també amant) Bridget “Maggie” Sullivan. Un títol més a afegir a la llarga filmografia cinematogràfica i televisiva (fins i tot Hitchcock li va dedicar un episodi de la seva mítica sèrie) i la no menys llarga llista de produccions teatrals , ficcions novel·lístiques i assajos històrics a les quals han donat lloc aquells cops de destral. Per posar un exemple, us escric aquests línies mentre escolto la notable òpera que li va dedicar el compositor Jack Beeson l’any 1965. I per si de cas sentiu curiositat, la podeu escoltar vosaltres mateixos a Spotify ( on trobareu també l’original cast de l’excel·lent musical ara estrenat al TGB) i la podeu veure alhora a Youtube, mitjançant un enregistrament de l’òpera presentat a la Metropolitan Opera House. I si la curiositat va a més , i ara que heu descobert la Lizzie en teniu ganes de viure una experiència immersiva davant de la qual empal·lideix la més agosarada Escape Room, heu de saber que la casa on es va cometre el doble assassinat és ara un Bed and Breakfast que explota a fons el seu passat criminal. I que us rebrà amb els braços oberts, per tal d’allotjar-vos a un establiment que, com podeu imaginar, reprodueix fil per randa la decoració que lluïa quan la Lizzie , la seva germana (l’Emma) i la seva criada ( la Bridget ) residien aquí , i tenien per veïna l’Alice . Elles són les quatre protagonistes del molt recomanable espectacle que ara acull un Teatre Gaudí Barcelona que acaba d’iniciar nova etapa sota una nova direcció. Però que en aquest cas ,li obra les portes a un projecte heretat de l’etapa anterior, i gestat al llarg d’uns quants anys de feina que, entre d’altres coses, s’ha vist també alterada per pandèmiques circumstàncies.

Tornant a aquella lletra macabre – però no exempta d’un toc d’humor, com no ho està tampoc en absolut l’espectacle ara estrenat a casa nostra – que tan popular es va fer entre les criatures de finals del segle XIX, cal dir que aquesta serveix també tant per iniciar com per finalitzar un musical que, quan va néixer l’any 1990, era una experimental petita peça escènica amb quatre cançons incorporades. Totes elles havien estat escrites per Steven Cheslik-DeMeyer, un compositor autodidacte que, després d’haver-se comprat una guitarra en molt mal estat quan era adolescent ,va començar a donar-li forma als seus propis temes musicals, tot prenent com a model (no ho diríeu mai) les cançons de Dolly Parton. En qualsevol cas, el noi no va trigar en integrar-se en bandes de post-punk neo-folk , d’aquelles en les quals la Parton no cantaria mai, però que al seu moment causaven furor a l’East Village. Tot i que l’Steven no va trigar tampoc massa en adonar-se’n que allò que més li agradava ,era composar música destinada a integrar-se en un context teatral. De fet, ara mateix li està donant forma a un nou musical amb trets autobiogràfics titulat “Jack” , mentre escriu al mateix temps un llibre que repassarà la historia de la cultura Queer al llarg del segle XX, un tema sobre el qual està fet també tot un especialista. I cal remarcar ja de pas que l ‘orgullosa reivindicació del desig Queer és un altre dels elements essencials d’un musical que demostra un cop més l’heterodoxa versatilitat d’aquest gènere, encara ara massa sovint menyspreat per certes ments creatives tocades de reduccionista visió.

El cas és que d’aquell petit experimental projecte en va acabar sortint el que el mateix Steven defineix com una òpera rock de llarga extensió que, des de la seva estrena a Nova York l’any 2009, ha estat ja objecte de més d’un centenar de produccions presentades a onze països i representades en set idiomes diferents, català inclòs. Si entreu a la pàgina web oficial del musical original en la qual, evidentment, queda molt ben reflectida l’excel·lent rebuda de la que està sent objecte l’espectacle de la companyia Les Biaix, podreu comprovar alhora que aquests mateixos dies l’obra es pot veure també a diverses altres ciutats del planeta terra. I donada la potencia musical d’una partitura farcida sovint de sonoritats hard rock en la que hi cap la contundència del heavy metal i l’estètica de l’exabrupte punk sense renunciar als moments en els quals s’imposa el to intimista de la balada esquinçada, i donada també la radicalitat feminista i empoderadora amb què el llibret contempla els esdeveniments, no és estrany que el fenomen de culte potser inicialment minoritari estigui agafant proporcions cada cop més massives.

Com tampoc és gens estrany que Les Biaix l’hagi triat com a primer projecte d’una companyia catalana de teatre musical que s’ha marcat com a objectiu trencar marges establerts, abordar des del musical temàtiques relacionades amb la lluita social, i fer-ho recolzant-se en la força i la inspiració del feminisme. Per cert, deixo caure una idea. Encara que el format sigui un xic més convencional i que requereixi d’un repartiment molt més ampli (segur que anirien sobrades de candidates disposades a integrar-se en ell) , tenen present les integrants de la formació la patxoca que podria fer al TGB el musical “Suffs”, que va causar sensació a Broadway la passada temporada, que està dedicat a la primera formada de les sufragistes històriques ,que –precisament pel mateix- ha provocat certa polèmica entre les diferents corrents del moviment feminista, i que té un repartiment integrat exclusivament per actrius? Jo, repeteixo, ho deixo caure. I tornant cap a “Lizzie” i cap els objectius de Les Biaix, aprofito per dir que el seu espectacle no deixa en aquest sentit lloc a cap mena de dubte: no solament no cal dubtar sobre l’autoria dels crims (la Lizzie ho va fer; i tant com ho va fer!) , sinó que tampoc no cal dubtar sobre la naturalesa alliberadora d’aquests crims. Les causes que els van originar, ja són una altra historia. I el llibret apunta totes les que s’han anat assenyalant com a possibles des que els assassinats van tenir lloc, sense optar decididament per cap d’elles , ni rebutjar-ne tampoc cap. I sense descartar tampoc que totes elles actuessin alhora. Però fossin quines fossin les causes, les destralades van servir per posar-li punt i final a una situació opressiva en la qual tant podien tenir –hi cabuda els interessos econòmics derivats del segon matrimoni del pare, l’ombra dels abusos sexuals comesos en família, el pes repressiu que cau damunt la sexualitat no sotmesa als dictats de la normativa heteropatriarcal , l’atmosfera opressiva d’una llar decadent en la qual havia irromput també el malestar físic amb símptomes d’enverinament o el no menys opressiu judici d’una petita comunitat regida també per normes ben restrictives.

Veient la pluja de sang representada en forma d’una pluja de vermells confetis amb la qual finalitza el primer acte del muntatge, em va venir al cap aquella encara més truculenta i quantiosa tempesta de sang del musical “Carrie” ,representat en aquest mateix escenari fa uns quants anys. I basat, com és ben sabut, en una cèlebre novel·la de Stephen King convertida després en cèlebre pel·lícula de Brian de Palma en la qual una adolescent maltractada pel salvatge bullying dels seus companys de classe i pel salvatge integrisme religiós d’una mare intolerant i devoradora , acaba provocant una telequinèsica matança massiva mentre es celebra un ball d’institut. En aquell cas ,la mateixa Carrie , enlloc d’alliberar-se , acaba destruïda per la seva destrucció. Però en el cas d’aquesta Lizzie amb el seu moment de Colometa (també ella acaba tenint cura d’un colomar destinat a jugar un paper rellevant en aquest història ) l’alliberació salvatgement reivindicativa no solament es fa del tot palesa, sinó que acaba inclús visualitzant-se mitjançant un radical canvi d’estèrica. El formal blanc uniformador que tenien que lluir les noies com cal d’aquella i de tantes altres èpoques anteriors i potser també posteriors, es converteix arribat el segon acte en un descarat color negre. I aquest descarat color negre – ja posats, cal assumir-ho- també en té quelcom de uniformant, si el situem en un context vestit de cuir en el qual hi caben alhora tant la reptadora mirada punk amb un imperdible sempre a punt que pot resultar molt útil si acabem la jornada lliurant-nos a la realització d’una fantasia sado-maso , com la descarada impertinència de qui ja no està disposada a seguir doblegant-se davant les exigències del papà dictatorial i la madrastra impertinent. El canvi de vestimenta implica simultàniament el canvi d’intensitats musicals al qual es lliura amb ganes l’estupenda orquestra de sis músics integrada a l’espectacle .I aprofito l’avinentesa per entrar en un tema espinós que sempre fa mal quan parlem del TGB. I és que, paradoxalment, aquest teatre que tan bona rebuda li ha dispensat sempre al teatre musical ,ha mostrat també sempre seriosos problemes amb orígens estructurals a l’hora de sonoritzar els musicals i fer del tot comprensible les lletres d’allò que s’està cantant. Val a dir que, també paradoxalment, aquest espectacle que tants cops s’escora cap el hard rock, presenta una sonorització acuradament equilibrada, malgrat alguns esculls insalvables. I tenint molt present aquest acurat treball de sonorització, m’atreviria a recomanar que s’acabi d’afinar una mica més quan arriba la segona part i l’alliberació de Lizzie i la seva troupe arriba acompanyada també d’una alliberació dels volums sonors que s’imposa per moments a la comprensió de les lletres (un mal , d’altra banda, un xic endèmic als nostres escenaris). En qualsevol cas, encara que se t’escapi alguna lletra, no se t’escapa mai la visceral força interpretativa de les quatre protagonistes del muntatge, ni l’ajustadíssim treball orquestral del grup integrat per sis musics que les acompanya , ni la qualitat de la música que estan interpretant , ni la fosca brillantor desacomplexada amb la que tots plegats reivindiquen la vesant més alliberadora d’un crim l’esgarrifós que ens recorda com d’esgarrifoses poden resultar alhora segons quines víctimes. No imiteu a la Lizzie, si us plau. Però llegiu acuradament el subtext del seu crim. I, per damunt de tot , no us perdeu per res aquesta de vegades imperfecte però del tot imprescindible mostra d’un teatre musical que, amb propostes així, agafa a Barcelona renovada embranzida.