L’experiència d’intentar viure sol a Barcelona abans dels trenta anys bé es mereix un espectacle. Una producció en què no cal afegir gaire dosi de dramatisme, ni versemblança, ni tan sols un personatge fictici. Tot ve donat de sèrie per la mateixa realitat. Pura i dura, tal com raja. Afortunadament, la doten de poètica i bellesa escènica. La que manca al món real.

Som a FiraTàrrega. La Fundación Agrupación Colectiva ha escollit la casa de Josep Trapat –al costat de l’emblemàtica fàbrica Cal Trepat, gairebé al límit de la població– com la llar on Francesc Cuéllar, per fi, s’independitzarà. Sol, sí. Sense compartir pis. No ha trobat res que valgui la pena –i pugui permetre’s– més a prop. Ens rep a l’exterior i ens convida a entrar per explicar-nos, juntament amb Alejandro Curiel, què l’ha portat fins aquí i com se sent. Ho relata en primera persona servint-se de les 6 W del periodisme (5 W i 1 H per als més puristes: qui, què, com, quan, on, per què?), música, projeccions i alguns elements més. Movent-se entre el públic, marcant-se un rap a l’estil de Delafé i traient punta al sarcasme –a vegades l’única manera de riure’s de tot per continuar endavant– desgrana les dificultats per les quals passa la seva generació, la dels joves nascuts als 90, condemnats, majoritàriament –i de moment!–, a viure en precari.

‘Livalone’ és un muntatge d’extrema actualitat fet i pensat per joves que connectarà amb aquest target que, esperem, pugui –i també, vulgui– anar al teatre per comprendre millor la seva situació. Només prenent-ne consciència podrà fer-se fort per capgirar-la. Esperem també que capti l’atenció de les generacions anteriors, tantes com sigui possible, ja que aquesta problemàtica ens afecta a tots. Teatre social, documental, fet des de la vivència personal i com a col·lectiu amb formats contemporanis que malden també per trobar el seu circuit en les programacions del país. Molta sort a tots.