Si la directora i dramaturga Lucia del Greco (Roma, 1992) s’hagués plantejat aquest mateix espectacle sense emparar-se en les populars «Donetes» de Louisa May Alcott (Germantown, Filadèlfia, 1832 – Boston, 1888), el resultat probablement hauria estat el mateix. Però, sense les expectatives afegides, no se li hauria exigit que no fugís de reflectir —ni que només fos una mica, carai!— les germanes March (les universals i clàssiques Meg, Jo, Beth i Amy), més conegudes potser a hores d’ara, amb la crisi de la lectura, per les nombroses adaptacions cinematogràfiques que no pas per la novel·la original, per cert —informació per als espectadors frustrats—, traduïda íntegrament al català per Mar Vidal i publicada ja fa tres anys a la col·lecció El Jardí Secret de Viena Editorial.

És precisament amb el reclam de «Donetes» que l’espectacle «Little women» ha exhaurit gairebé anticipadament totes les funcions previstes i que això ha empès la direcció del Teatre Lliure a prorrogar una setmana més el calendari. Els que ja han vist l’espectacle ja saben de què va i com va. No és just, doncs, que aixafem la guitarra als que tenen entrada anticipada i que encara no l’han vist. Sí, però, que cal advertir que en l’aventura teatral hi ha encerts i desencerts i que de tot s’aprèn quan alguna proposta, per valuosa que sigui, no acaba de connectar amb els espectadors.

«Little women» són més aviat 75 minuts de contemplació visual que no pas de comprensió dramatúrgica. És hora de remarcar que a l’ombra i entre bambolines hi ha la mà magnètica, pel que fa al moviment, de les ballarines Lorena Nogal (La Veronal) i Ariadna Monfort; hi ha l’espai escènic i la il·luminació de Cube.bz; hi ha el so de Roc Mateu; la música original de Pol Batlle; i hi ha el vestuari i la caracterització de Pau Aulí. Amb tot això ben amassat i la vena lúdica, fantasiosa i onírica de Lucia del Greco, no hi ha dubte que la versió de «Little women» és honesta i sap el que vol explicar. Però una altra cosa és que l’auditori estigui disposat a entendre-ho.

Diuen que el gènere del “peepshow” és aquell espectacle que se segueix dins d’una obertura, d’una caixa, d’una gàbia, a través d’una finestra o, en clau xafarder, per l’ull del pany, vaja. Les gàbies de vidre de «Little women» es difícil que et treguin del cap la càpsula de la marató de 24 hores de «The second woman», al Lliure de Montjuïc dins el Grec del 2024. La doble lectura que té el “peepshow” amb el gènere eròtic o pornogràfic també confon el que sembla que vol que sigui el «Little women» de Lucia del Greco.

El cas és que l’autora i directora d’altres espectacles prou celebrats com «Pura passió» (Teatre Akadèmia i Premi de la Crítica de Petit Format) situa les quatre actrius (les germanes March) i el jove veí i voyeur —si ho voleu dir així— en un joc de gàbies on s’escola, com si fos una aigüera, el talent prou reconegut dels sis intèrprets, les quatre donetes de rigor, uniformes de caracterització, cares enfarinades d’autòmates, barbies amb els seus defectes estètics, sense gaire identificació, per cert, de qui és qui (Elisabet Casanovas és Jo; Paula Jornet és Amy; Miriam Moukhles és Meg i Blanca Valletbó és Beth; al seu voltant, Mia Esteve és la mare o senyora March, convertida en mestressa d’un pseudobordell d’afeccionades, i Joan Esteve és el jove veí i voyeur, Laurie, potser també el reflex de l’home que no sap trencar la frontera entre la masculinitat i el feminisme). Tot un altre ganxo, el del repartiment, perquè l’efecte crida hagi funcionat a l’avançada. I s’ha d’admetre que elles cinc i ell s’hi deixen anar amb una suggerent expressivitat i esprement totes les seves possiblitats escèniques i multidisciplinars.

Una altra opció de la creació de Lucia del Greco és la del multilingüisme: el català, el francès (Elisabet Casanovas hi canta) i l’anglès (el jove voyeur Joan Esteve hi parla), sense sobretitulat, confiant segurament en la pretesa però falsa capacitat poliglota de la societat del segle XXI, cosa que, pel que diuen, en alguna funció ha provocat fins i tot la reacció irada d’espectadors monolingües (ai! com s’encomana l’imperialisme: una, gran i lliure!).

Tenint en compte que l’auditori ha de fer mans i mànigues —sovint sense treure l’entrellat— per intentar entendre on va a parar el discurs dramatúrgic d’aquesta versió de «Little women», que la directora qualifica de “lliure” (i tan lliure com és!), la veritat és que l’opció lingüística forma part del concepte audio i visual i més val agafar-s’ho com si fos música celestial que no requereix transcripció.

En definitiva, diria que Lucia del Greco ha volgut explorar la cara B —com diu ella mateixa— de les «Donetes» de Louisa May Alcott, però, immersos en l’era digital com estem, no ha tingut en compte que, a l’hora de posar el vell vinil al plat, se li podia ratllar el solc precisament per mor de l’agulla de diamant que hi ha darrere l’origen de «Little women».