Peyu reivindica el seu gust pel teatre per sobre de la seva capacitat de monologuista. És un personatge carismàtic que connecta amb un públic molt divers i que el respecta. Ara, s’ha tret de les mànigues uns jocs de mans per estrenar: L’il·lusionista. En realitat, és una demostració més del seu romanticisme en favor dels codis teatrals. Diu que disfruta de la tele i de la ràdio però que és al teatre on es respira la reacció en directe de l’espectador. Com Guillem Albà (Calma, Ma solitud), Quim Masferrer (El temps, Bona gent) Pep Plaza, o Bruno Oro, no hi vol renunciar per res del món. 

Sap que tindria el mateix públic jugant al seu camp mediàtic, de resposta ràpida, amb l’actualitat. Als catalans, poble rarot, ens agrada tant l’escatologia com la ridiculització. Ell juga a aquests dos camps. Conjuga la il·lusió de la màgia amb la de la fè per ser independents del 2017 (i d’encara avui, tot i que més massegada); amb la d’ensenyar un perfil diferent al seu públic de les ones i els serveis “a la carta”. Sigui d’El búnquer O dels Bricoheroes; o amb les ganes de ser persuadit per una història qualsevol, de voler-se imaginar una situació còmica que grata les contradiccions més mundanes.

El guió juga a despistar com quan un mag distreu amb una mà mentre resol el truc amagat amb l’altre. Com amb els monòlegs, li agrada saltar de subtrama a subtrama. La manipulació amb les cartes fa goig tot i que, en cap moment resolgui ni un enigma (quan les llença des del prosceni de l’escenari, arriben fins a la filera 7 amb potència). La seva habilitat de pega fa que la seva partenaire sigui invisible i només s’expressi en anglès i un divertit castellà guiri de la Rambla, tot i ser nascuda a Osona). Lescapisme és divertidament de patacada. Però, mentre, distreu amb la dèria d’una parella a aparentar ser perfectes, com a s’il·lustraria amb un grapat de cunyatsal Nadal o com al Vernissatge de Václac Havel: Peyu es rebel·la perquè no pot amb tanta autoajuda apresa dels pares perfectes i perquè, a la premsa, només se’l recordarà com aquell que va dir una barbaritat de Leticia Ortiz, però que, ni que sigui com a excepció, a vegades també l’entrevistem sense necessitat que parli de cap reina ni de cap dona…

Per últim, el joc de mentalisme, ajuda a veure als espectadors en quin marc mental es troben: és reconeixen súbdits dels Borbons o bé proven d’escapolir-se rescatant un país africà? La resposta variaria entre les dues cocapitals del Vallès Occidental. O caixa O faixa. Un mag mai revela els seus trucs. Un monologuista mai abandona del tot la conjugació de la primera persona del singular. Una crítica mai hauria de revelar del tot qui és l’assassí o de quin color són els ulls del conill que apareix a la caixa màgica. És preferible quedar-se en l’espai abstracte del gat de Schroedinguer, del ser i no ser alhora. Peyu és honest, riu amb ganes i fa esclatar amb rialles tant avis enriolats que comenten la jugada en veu alta com ho deuen fer al sofà de casa, com la parella que ha dut la criatura de pit a una sessió de dijous al vespre.