La cie. Lézards Blue converteixen el treball vertical en un espectacle de parkour. Moure’s sense cap protecció per sobre d’una teulada i anar-hi despenjant, només amb l’ajuda dels braços dels companys és espectacular pel que té perillós. Els bots que fan fins arribar a terra parteix de la gravetat i de la caiguda com a elements que condimenten els seus cossos. La Línia de vida de l’espectacle és refereix a la corda de protecció amb la que, segons les normes laborals, han de subjectar-se tots els treballadors penjats per les façanes. Els cinc esculturals artistes se’n desprenen quasi absolutament(un cop han assajat amb els elements per veure com poden moure’s garantint la seguretat alhora que exposant-se a situacions de risc i de possibles lesions per caigudes).

El parkour és una pràctica que s’emparenta amb aquest gust per les alçades (ser vist des d’arreu) i per fer cabrioles amb els elements urbans i les parets mitgeres. La seva estètica urbana remet, sovint a una música molt determinada (amb el hip hop i el rap com a cosins del grafit i de l’skate). És lògic pensar-hi perquè partir de posar en risc la integritat física i els elements urbans porta implícita aquesta acció de protesta, de rebuig a la convenció. La sorpresa de la companyia francesa és que la música amb la que es mouen són peces de clàssica molt popular. Els salts passen a ser balls de dansa vertical (Finale), però sense aquestes cordes de seguretat. La música i els desplaçaments entre els elements constaten els dies de preparació i adaptació de les seves cabrioles a cada emplaçament concret. Era evident que, a Igualada, una de les estacions obligades on fer equilibris fos en les tisores de la plaça de Cal Font (un element significatiu del passat pelleter de la ciutat). Una acció pensada per a grans masses de públic i que alterna el primer pla (quan salten a tocar) amb el gran angular (quan són dalt dels edificis)