A les fosques i sense calefacció. Així s viu les 24 hores dins d’una cova. Edurne Rubio explica l seva relació amb Ojo Guareña. El primer que hi va entrar ho va fer dins del ventre de la mare. Els seus pares i els seus amics es van passar dècades estratigrafiant els més de 100 quilòmetres de camins i sales. Es podien passar dies dins, amb uns campaments rudimentaris en algun llac intern. I sense més llum que la del seu casc. Per no perdre-s’hi, havien de fixar-se en els detalls. Trobaven nom per a cada racó. El memoritzaven per anar-se trobant.

Avui entrar-hi no deu com a visitant no té la duresa d’aquells anys, de la por d’entrar une una gruta del qua que no es podria sortir més que arrossegant-se pels propi camí. Ara, les descobertes immenses inesperades donaven sentit posar el risc de la vida per a aquests exploradors, pragmàtics i probablement poc curosos en l’equilibri mediambiental (com ho van ser els primers arqueòlegs, descontextualitzant material, sense poder datar-lo prou bé p la urgència d’ensenyar el tresor.

La peça juga a dos plans ben diferenciats. El del passat, a partir de les veus en off d’aquells exploradors, que ara recorden les aventures en una sobretaula informal, quasi nostàlgica i divertida i les imatges del que deurien veure. Dins d’una cova la panoràmica és molt limitada però el camp de profunditat pot ser immens. Contemplar com s’apropen uns punts de llum des del fons de la gruta fins als teus peus dóna una sensació de temps molt laxe. L’altre pla és l’actual. En el que la pròpia Edurne, a la penombra fa de guia advertint que no es rellisqui perquè hi ha molta pedra humida o il·luminant la pinta del teatre com si fos una preciosa cúpula d’estalagmites. En ralitat, la foscor d’un escenari, la seva buidor transmet una sensacio similar a l d’admirar un llac intern. Avui, les grutes es visiten perquè les van descobrir (en molts casos) miners a la caça de carbó. Si no van tombar les estalagmites és perquè sota no hi havia carbó. En aquella duresa, pero, comprenien, també que allò era preciós i s’atrevien a posar-los-hi els noms de les seves parelles, a les sales descobertes. I els espeòlegs ss’estremien en veure fossiitzats les petjades d’una comunitat que deuria passar-hi milers d’anys enrere.

Edurne també il·lustra un pou, per on s’havien tirat animas morts o malalts; alguns sobrevivien un temps. També s’hi van tirar cossos després d’executar-los a la Guerra Civil. Si a Atapuerca, al Sima de los Huesos embla que hi havia un mínim respecte per reservar espai per als homínids, als pous, l’enemic es llençava enmig de la podridura de cavalls, gossos i porcs.

La peça, amb molt de to de documental naturalista, és expositiva, d’una narració dels fets observables. No busca cap lectura política o social. Només exposa i és l’espectador el que processa les sensacions i el contrast entre la vida còmode d’un visitant que ha pagat l’entrada i la febrer per trobar noves vies amb el risc de prendre mal dels espeòlegs intrèpids, i amb una tendresa palmària que contrasta amb la rudesa dels seus raonaments.