L’home de teatre

Heartbreak Hotel? De debò? A qui se li pot acudir posar-li un nom tan poc teatral a un teatre? Per descomptat que no pas a un gran actor consagrat i reconsagrat com ara Andreu Benito. I malgrat tot, ja veus tu: aquí el tenim, ficat en aquest teatre el nom del qual ni es molesta en pronunciar sencer , tot i ser també el nom del mític tema musical que va proporcionar-li al rei Elvis el seu primer megahit massiu. Per cert que aquell hipnòtic tema ple de desesperació amorosa va ser creat a partir de la nota de suïcidi real d’un cor trencat , que var trobar en la finestra del pis alt d’un hotel la porta de sortida del seu mal d’amor. Doncs aquí ho hagués tingut cru, perquè aquí tot es planta baixa. I cal dir que aquí amb prou feines hi caben setanta espectadors de res . Ja veieu, les circumstàncies, podríem definir com a dramàtiques, en les quals es veu obligat a actuar ara  el gran Benito! Ell, que ha actuat als escenaris grans del Lliure i del Nacional i de vet a saber tu quants grans teatres més,  d’aquells que tan goig fan quan estan plens de gom a gom, es veu ara forçat a representar ni més ni menys que la història de la humanitat (aquest és l’èpic leitmotiv de l’obra magna que porta anys passejant per arreu) en un espai que, per no tenir, no té ni escenari. Amb una paret enrajolada i pintada de negre, d’aquelles a les quals abans no els hi feies ni cas quan te les trobaves en un magatzem ( això mateix és el que havia estat aquest teatre en altres temps) i que ara et trobes sovint  com si res a la sala d’estar de les cases modernetes,  ja en té més que suficient el màxim responsable del Heartbreak Hotel. D’altra banda , un hotel que no solament no és un teatre com déu mana i com Benito voldria, sinó que per no ser , no és  ni un hotel : si algun turista despistat acaba trucant a la seva porta pensant que un hotel del Badal deu tenir uns preus més ajustats que un hotel del centre  se’n durà un bon desengany, i haurà d’acabar dormint a un banc de la plaça que té davant, la plaça de l’Olivereta  ! I el cas és que el cap d’aquest hotel és un director teatral anomenat Àlex Rigola que en altres temps també aspirava a omplir i aconseguia omplir grans sales com aquelles que tan enyora Benito : de fet , havia dirigit al mateix Benito en espais com aquells un munt de vegades. Però ara li ha donat per les distàncies menys que curtes en les quals els intèrprets estan tan a tocar del públic que fins i tot pots olorar si han dinat all i oli , i per les encara més encongides capses de fusta en les quals tothom està molt apretadet com si no haguéssim passat per la COVID fa com qui diu quatre dies, i per una sobrietat tan sòbria que aquí els actors i les actrius ni es molesten en aprendre el nom dels seus personatges perquè s’anomenen amb el seu propi nom, i poden anar directament del metro a l’espai d’actuació (dir-li escenari estaria  fora de lloc) sense passar pel camerino, perquè amb  la roba que porten posada des de casa ja en hi ha prou. I a això, li diuen teatre? Pregunteu-li a Benito, i ja veureu la contundent resposta que us dona. Tot i que no cal que li pregunteu res: ja s’esplaiarà prou ell solet (encara que comparteixi espai amb el cap de sala i amb el seu fill actor, aquí és ell qui porta sempre la veu cantant)  al llarg dels seixanta cinc minuts que compartirà amb vosaltres en aquest hotel que no disposa ni de llits. I és que aquí tot és tan minimalista que els cent-trenta-cinc  minuts que ocupava l’obra “L’home de teatre” quan Lluís Homar la va interpretar sota la direcció de Xavier Albertí, precisament - ja veus tu la paradoxa - al mateix Teatre Lliure que llavors dirigia Rigola, han quedat reduïts a això. Amb el caràcter que tenia, no sé jo com s’ho hagués pres el creador d’aquest text, l’insubornable Thomas Bernhard que tenia la mà trencada, a l’hora de fer-se enemics entre els seus mateixos compatriotes , dir-los a la més mínima el nom del porc, i recordar-los sempre un passat nazi  que ell seguia veient molt present. Bona la va organitzar Bernhard quan va estrenar “La plaça dels herois”, aquella magnífica obra seva  ( la vau veure potser al Nacional, a una Sala Petita que comparada amb aquesta sembla enorme ?)   en la qual , i prenent com a referència la plaça vienesa des de la qual el Führer vas proclamar l’annexió d’Àustria , recordava l’entusiasme amb què havia estat acollida aquella proclamació ! Quin gran escàndol es va muntar, per culpa de la tendència declarada d’aquell escriptor  a voler sempre furgar a les ferides que ja estan més que cicatritzades! D’altra banda, qui no té els seus propis  esquelets guardats a l’armari?. Sense anar més lluny , i a falta d’un bon retrat de Hitler, fins i tot al Heartbreak Hotel que no és un hotel  t’hi post trobar un magnífic retrat del Generalísimo darrera qualsevol de les poques portes de les quals disposa tan mínim espai. Bé: en qualsevol cas, aquest és l’estat (lamentable, per si no heu caigut encara)  en el qual es troben ara mateix el teatre en particular i la vida en general. I el gran Benito ara ficat en tan petites circumstàncies ( i a sobre, pendent de la decisió d’un bomber probablement inculte; això ja ho entendreu quan feu la visita a l’hotel) es disposa a deixar –ho ben clar. Quelcom que farà des de l’alta estatura del seu ego incommensurable :  ja sabeu com són els grans  actors segons marca el tòpic, tot i que també és sabut que poden passar com si res de l’egocentrisme desfermat a sentir-se els essers més vulnerables del planeta; tot els hi val , per tal  de seguir sent el centre d’atenció. Benito no es tallarà ni un pèl, a l’hora de denunciar  el fàstic que li provoca la mediocritat constant a la qual s’ha d’enfrontar dia a dia. Començant per la mediocritat de la seva pobrissona família, inclosa la mediocritat interpretativa d’aquest fill seu que mai de la vida no arribarà a ser un actor tan gran com ho és ell, tot i  que es faci estimar per les ganes que li posa. Tornem  a allò dels herois, encara que la plaça de l’Olivereta, presidida per una gran xemeneia que ens recorda el seu passat industrial i proletari, no estigui precisament dedicada a ells: que me’n dieu de Rafael Casanova? Doncs com aquesta és una eixerida i nostrada  versió abreujada del text de Bernhard i Viena ens queda massa lluny, res millor que la bilis d’aquest gegant de l’escena (Benito, off course!) ara empetitit per culpa de l’hotel rigolià, deixi de banda els austríacs per tal ce centrar-se en les misèries de les catalanes terres, que no tenen res que envejar-li a les d’altres indrets. I Casanova està  cridat aquí a gaudir també de la seva bona quota de protagonisme, encara que Bernhard, molt probablement, mai no hagués sentit a parlar de tan heroic personatge. Ja veieu quantes coses insospitades hi poden tenir cabuda , en la versió revisada d’aquella obra de Bernhard tan representativa de les seves filies i fòbies (especialment, d’aquestes últimes),i  tan plena de l’ambivalent sarcasme que provoca ensenyar i voler remarcar les vergonyes de l’ofici que alhora tant t’ estimes. Decididament, el director d’aquest hotelet ha fet una bona tria, a l’hora de presentar el seu projecte amb un espectacle ben representatiu de l’esperit i de la mena de teatre que es farà aquí dins d’ara en davant. I fer baixar Bernhard des de les  altures de l’alta cultura que a ell mateix li provocaven tantes arcades,  fins  la planta baixa amb vistes a una plaça on no hi caben els grans herois, tot assenyalant alhora de quina forma  aquí dins l’actor o l’actriu seran sempre el veritable centre neuràlgic de tot plegat , diu molt sobre aquest esperit. Per cert, i per si a algú encara no li ha quedat prou clar: el gran Andreu Benito torna a demostrar que és veritablement gran, tot oferint-nos una interpretació tan memorable com les millors seves. Enfileu ràpid cap l’hotelet sense turistes, per tal de comprovar-ho!

Thomas Bernhard (1931-1989) era un dramaturg que li agradava retratar el seu entorn cultural més proper. Bon exemple d'això són Tres dramolette o Ritter, Dene, Voss. L'home de teatre és un altre dels seus testaments vitals; entre la ironia i el patetisme per saber-se aïllat entre la intel·lectualitat pedant i enmig d'una onada de mediocritat. Sembla, de fet, una obra pensada per tancar un teatre, perquè clama com la devastació de la cultura s'ha transformat en un joc fàcil de links al món quotidià, com les direccions escèniques es preocupen que ningú es perdi, d'agafar-los de la maneta i dirigir-los a què tothom entengui cada gir, sense deixar prou espai a què la imaginació brolli i es construeixi una tesi oberta que l'espectador ha de desxifrar i fer-se seva. Que l'equip de Heartbreak hotel, amb Àlex Rigola de capità, decideixi obrir un teatre amb una de les seves adaptacions és una evident declaració d'intencions. Però no es pot llegir com una derrota, si no com un manifest per lluitar en contra de la desolació.L'escenari del Heartbreak és una mica més ample que un passadís d'hospital. Però té l'aire d'un temple, amb una foscor i un recolliment que acull a cada espectador: 72 , en total. No hi cap ni un més. Com el decàleg que ha ideat Rigola (però encara no has plasmat en un paper, es lamenta) la història se centra en l'intèrpret, en la seva pròpia biografia. Així, aquest primer actor de grans teatres públics alemanys no es mou per circuïts de segona divisió d'Àustria, si no que és Andreu Benito (habitual, al Lliure o al TNC) que té una gira muntada amb la seva família per teatres de Viladecans, L'Hospitalet, Sant Boi i el "Heart del Badal". Sembla el punt final d'una trajectòria que ha gaudit de grans fotos a les planes de Cultura dels diaris, de minuts de televisió i ara s'ha de conformar amb les engrunes gens difoses. Aquest Andreu Benito que procura disposar d'un mínims per garantir la dignitat de la seva professió (que l'aigua sigui embotellada; que es puguin apagar les llums d'emergència per al seu fosc final; que l'atrezzo mínim estigui allà on disposa les marques) clama la mediocritat generalitzada. La seva, per començar. També la dels autors, crítics "una tonteria") i espectadors. Li dol l'ànima que tot hagi de ser tant explícit. Que faci por la relació de paraula i silenci i que sempre s'aconselli amorosir la buidor amb una fina sintonia de música popular ("avui posarem Vivaldi. Mompou pot ser massa difìcil per a aquesta audiència").El Heartbreak arrenca amb una divertida paradoxa, una obra que lamenta la degradació d'un teatre d'idees potent a partir del paradigma del teatre devastat: un actor famós rondant per províncies sabent que la seva companyia (la dona i els seus fills) no poden aspirar a respirar la intensitat del teatre que declama pels escenaris. Les bromes d'Andreu Benito més casual ("en aquesta plaça em van atracar quan era estudiant de l'Institut del Teatre"; Rafael Casanova enamorarà la Sra Churchill i això provocarà la fi de la humanitat, perquè no hi haurà aliança possible contra el feixisme; la senyera voleia amb un ventilador comprat a un basar i amb un quadre de Franco de fons, localitzat al soterrani d'aquella sala de teatre reconvertida) contrasten amb les que són per a un públic molt teatral (referències sobre les manies dels artistes com ara que la sala reverberi massa, tot cridant "Matadepeeeera").Andreu Benito convoca en la seva "La història de la Humanitat"de Stalin a Hitler. I cita Schopenhauer com qui s'ompla la boca de paraules elevades sabent que ningú coneix qui és, avui, Francisco Franco. I ben pocs, Jordi Pujol. L'actor protagonista se sap en un cementiri d'elefants. On agafa fred. I on confia que hi hagi molta humitat perquè el cos es podreixi amb celeritat. Però ho fa des d'una conversa de sobretaula divertida, d'ulls petits que pregunten als comensals de la taula si el segueixen, si l'entenen. Ben diferent del personatge que interpretava Lluís Homar, que obria els braços per fer ostensible l'agnosticisme teatral a la Sala Fabià Puigserver del Lliure després d'una llarga carrera d'èxits (L'home de teatre, 2004).Heartbreak Hotel vol ser pròxim ("la plaça del teatre fa olor a pixats de gos; tot són pipicans i gyms a la ciutat") i alhora rotund i elevat: ("el teatre és una gran mentida"; Catalunya és una ruïna moral). Una paradoxa que permet que el teatre sigui complex, interpretable, sense deixar de ser crític amb un mateix, per sobre de tot (avui aquest Rigola pròxim, de sala d'assaig, sembla repudiar el Rigola de les guitarres elèctriques en directe dels sets audiovisuals farsescos en un quadre de Brecht o en una escena de Shakespeare).Llarga vida al teatre; celebrades nits al Heatbreak Hotel (el teatre amb més lavabos en proporció al nombre de butaques de la sala de Barcelona).

Hacer teatro, en el acervo popular, goza de muy mala reputación. Es el triste sinónimo de la exageración o la impostura, como el político que hiperventila o el delantero que se deja caer en el área. Y tal vez sea injusto llamar ‘teatro’ a esas maldades. Pero el prejuicio tampoco surge de la nada. Es algo que ya criticaba el Hamlet de Shakespeare cuando pedía a los actores de Elsinor que no gritaran sus versos como un pregonero. Les pedía que no hicieran teatro. Y todos recordamos, por estas latitudes, al insoportable actor-pregonero de Fernán-Gómez en El viaje a ninguna parte, vociferando ante una cámara de cine como si tuviera que llegar a última fila de platea. Esa horrible manera de hacer o deshacer el teatro (en catalán, ‘teiatru’) ha existido, existe y existirá, aunque alcanzó sus cumbres más borrascosas en los melodramas victorianos. Por supuesto, tuvo sus enemigos. Los más radicales atacaron las condiciones materiales de producción del grito y la alharaca: los grandes escenarios y las grandes plateas. Y así nació, por pura reacción, el pequeño teatro de cámara de Max Reinhardt en el Deutsches Theater de Berlín en 1906. O un año después, en Estocolmo, el Teatro Íntimo de August Strindberg, que aún hoy sigue programando. Pasadas las guerras mundiales, brotaron mil y una variantes de sobriedad escénica para minorías atentas. Entre las más estrictas, el teatro pobre de Jerzy Grotowski o la antropología teatral de Eugenio Barba, que limitaron incluso el número de asientos para asegurar la comunión entre actores y espectadores. Una especie de liturgia laica centrada en palabras escuetas y gestos mínimos, que abjuraba de la tramoya para “hacer teatro” sin “hacer teatro”.Àlex Rigola se ha unido a la austera resistencia de los Reinhardt, Strindberg, Grotowski, Barba y otros tantos. En un gesto valiente, cuando no temerario, ha creado una nueva sala en Barcelona, una suerte de Teatro Íntimo del barrio de Sants, un Kammerspielhaus llamado Heartbreak Hotel frente a la Plaça de l’Olivereta. Abrió en septiembre reponiendo el Hedda Gabler que él mismo dirigió el año pasado en el Lliure dentro de una caja de madera. Un Ibsen de cámara que pronto irá a Madrid y al CDN. Pero su primer estreno ha llegado este primero de noviembre con L’home de teatre de Thomas Bernhard. Significativamente, teatro sobre teatro o, para ser más exactos, teatro sobre un “hacedor de teatro” (Der Theatermacher). Toda una declaración de intenciones para un nuevo espacio escénico, por no decir una obra-manifiesto de la neovieja manera de hacer teatro del Heartbreak Hotel.El hacedor teatral de Bernhard se llama Bruscon. Un actor, director y dramaturgo que viaja con su familia como los antiguos cómicos de la legua, de pueblo en pueblo, actuando en escenarios de mala muerte de la Austria profunda a finales del siglo XX. Bruscon quiere representar una comedia escrita por él mismo, La rueda de la historia, que en verdad es una tragedia que va de Julio César a Hitler, Stalin y Churchill, pasando por Goethe, Madame de Stäel, Kierkegaard o Marie Curie. Y mientras prepara la función en un mugriento hostal de provincias, Bruscon despotrica del mundo y del teatro en presencia de sus hijos, su esposa y un hostalero que escuchan casi mudos sus diatribas contra el nazismo, el comunismo y el feminismo, pero también contra ellos mismos, contra los actores, el público, la crítica y los teatros nacionales. Una obra que bien podría titularse Antes de la función, parafraseando el film de Bergman (otro autor de cámara, por cierto). Porque L’home de teatre no es más que eso, la larga prefunción de una función que es una disfunción: familiar, teatral y nacional. La enésima andanada de Bernhard contra todo lo que se mueve. Angélica Liddell antes de Angélica Liddell.El montaje de Rigola, por supuesto, no es literal. Partiendo de la traducción catalana de Bernat Puigtobella (Edicions 62), el imaginario austriaco de Bernhard queda adaptado a la Cataluña actual. Este hombre de teatro no nos habla de provincias centroeuropeas, sino de Barcelona, L’Hospitalet o Molins de Rei. Alude al Lliure y al TNC donde Bernhard aludía a teatros nacionales. Los actores se llaman por sus nombres, como otras veces en Rigola y como tantas veces en Bernhard, de Ritter, Dene, Voss a Minetti. Los retratos de Hitler que colgaban en las cervecerías austriacas se convierten aquí en retratos de Franco. Y el hombre de teatro rigoliano nos habla de Jordi Pujol y de Rafael Casanova. Aculturaciones que mandan más de un recado y que son, sin duda, el gran acierto de la función.La caja escénica del Heartbreak Hotel merece comentario aparte. Una estrecha tarima negra de hombro a hombro del teatro, como un largo pasillo que no distingue el proscenio del foro, contra una pared negra de ladrillo vista, frente a 72 butacas de cuero negro que aún huelen a recién tapizadas. En medio de tanta negrura aparece Andreu Benito, que nos da extrateatralmente las buenas tardes vestido también de oscuro. Y uno piensa que el estreno ha caído en Todos los Santos, pero el luto del Heartbreak Hotel es para todo el año. Junto a Benito, en el angosto espacio vacío, sólo una flight case (no hace falta decir el color) como un actualizado hatillo del cómico ambulante. Y lo acompañan los lacónicos Marwan Sabri y Àlex Fons haciendo de sí mismos y de personajes bernhardianos, con prescriptiva ropa de calle, bajo unos pequeños puntos de luz led cenitales.Benito monodialoga ante Sabri y Fons como el Bruscon de Bernhard. Pero deja su texto en los huesos, bajando a cincuenta minutos una función que podría rondar las dos horas, si uno piensa en montajes clásicos como el de Xavier Albertí de 2005 en el Lliure. La poda de Rigola, por supuesto, tendrá sus razones. Éticas, estéticas y políticas. Aligera los rayos y truenos de Bernhard contra el fascismo y el comunismo. Evapora unas cargas antifeministas (incluso unos personajes femeninos) que hoy nos harían sangrar los oídos. Pero es esa síntesis radical de fondo y forma, que tan bien ha funcionado otras veces, lo que hace tambalear esta función. Benito recita con dulzura y bonhomía unos versos que se alimentaban de su bilis, reduciéndolos a la mínima expresión. Se hace evidente que la lengua viperina de Bernhard no acaba de fluir en el suave minimalismo rigoliano, al contrario que la languidez existencial de Hedda Gabler o de Vania, que le iban como anillo al dedo. Y podemos convenir que menos es más. Pero también que cada texto pide su tono, y que una vieja fórmula de éxito no puede repetirse ad libitum con cualquier libreto. Antes o después, en un teatro íntimo o de cámara, habrán de entrar gritos y susurros, como en la propia música de cámara que inspiró el formato teatral. Si no, el discreto encanto del monodrama monotonal y monocromo, falto de registros y matices, puede acabar marchitándose.El Heartbreak Hotel ha inaugurado en Barcelona algo excepcional: un teatro con programación y con programa. Su director, después de una larga etapa internacional con grandes escenarios, grandes repartos y grandes pantallas, ha dado un giro pendular hasta arribar a una pequeña sala de barrio. Un giro que lleva años incubando, al menos desde Who Is Me. Pasolini (2017) y Vània (2017), donde metió al público y los actores en una pequeña caja de madera para alcanzar una intimidad strindberguiana. Un giro que se plasma en los propios tickets de entrada, donde luce el nombre de la productora, Titus Andrònic, en recuerdo de los años de ruido y furia shakespeareana, junto al sentimental Heartbreak Hotel de la canción de Elvis, que canturrea el hallazgo de este pequeño refugio para corazones rotos, desengañados quizá de viejas pasiones escénicas. Pero el Heartbreak Hotel no está solo. Como en la canción del Rey, los corazones solitarios se acaban encontrando. Y aunque sea por imperativos metafóricos, parece evidente que un Hotel de Corazones Rotos acabará latiendo ‘On el teatre batega’, el club de pequeñas cajas escénicas que llevan años sanando el corazón teatral de Barcelona. Ahora, con la nueva sala de Sants, ya no habrá que encajar más la caja de palo en cajas escénicas más grandes y grandilocuentes. Ahora viene, en verdad, la parte más interesante, la más hermosa y la más difícil: dar programación al programa y, por grosero que suene, verificar que se puede hacer caja con la caja. Bravo y suerte.