Una tonada popular (com passa amb la del Jan petit com balla) pot acabar superant allò que explica. Pot ser el cas de L’Hereu Riera que, de fet, en circulen versions amb finals diferents depenent del territorion es canti. Pere Seda, efectivament, en cuina una desconstrucció, més enllà de la lletra. La música rebota a la sonoritat i instrumentalització actual i la dansa rígida, de verticalitats que imposen un cert aire de casa bona, va derivant en torsions. Per això es deslliura de le smànigues i per això deixca que la faixa es vagi caient, volta a volta, com a alliberament de la moral imposada. La dansa contemporània aflora amb instants en què el ballador es transforma en ballarí i adopta l’horitzontaitat, recolzant-se sobre el linòleum.

La proposta d eL’esbord es tanca amb el final clàssic. El ball endiablat sobre d’una creu recolzada fràgilment en un got ple de vi. Els salts, ara sí de cavallaeria, alç+ant molt els genolls, permeten que no es vessi cap gota El ball es dona per celebrat, per completat. no s’ha vessat el vi, la sang, la vida de l’aimada. Però Seda, vençuda la prova, retira la creu i buida el vi d’una puntada, voluntàriament. L’Hereu Riera és lliure de la seva pròpia cançó; ha desfet la maledicció que el condemnava a patir per la seva xicota.