Parlem de desconnexió, no pas de connexió. Perquè, de connexió entre els cinc personatges d’aquesta obra del dramaturg alemany Roland Schimmelpfennig (Göttingen, Alemanya, 1967), no n’hi ha gaire.
Cal advertir els espectadors que «L’esquerda en el món» és una obra complexa, difícil. Ha estat una proposta del Grec’26 que la sala Versus Glòries ha introduït en la seva programació. És una obra difícil sobretot per als intèrprets, que no tenen les manilles i el folre d’un diàleg compartit on aferrar-se i que no es poden desviar en cap moment del seu discurs unipersonal.

No és tan difícil, en canvi, per als espectadors, receptors passius, perquè la reben tal com l’autor els l’ha plantejada: com un text essencialment narratiu, fins al punt que, en algunes escenes, cada personatge que s’adreça, en apartat, a l’auditori ho fa amb les acotacions pròpies de la novel·la: “diu ell…”, “diu ella…”, “li diu a ell…”, “li diu a ella…”.

Hi ha, doncs, una línia de continuïtat entre el discurs original, que per als espectadors és com un work in progress que es va descabdellant amb un registre eminentment literari, amb repeticions, flaixbacs i inserts, en el sentit més de muntador cinematogràfic, i que aquí té la fortuna de comptar amb una excel·lent traducció de l’alemany al català a càrrec del dramaturg Albert Tola i es reajusta amb la direcció de Rodrigo García Olza, els dos fent tàndem creatiu i fundador de la companyia Nigredo.

L’esquerda de l’obra «L’esquerda en el món» és la frontera que hi ha entre els rics i els pobres. Però també és l’esquerda que hi ha entre cadascuna de les dues parelles que protagonitzen l’obra i l’esquerda que hi ha entre els quatre amb el cinquè personatge, la minyona, o només digueu-li Mary (l’actriu Assun Planas), perquè és com si fos de la família, i el cas és que és ella la que obre i tanca la trama escombrant la luxosa vil·la del turó on passa tot i recollint amb la pala tota la quisca que els altres deixen anar perquè no quedi ni rastre amagat sota l’estora.

En Tom (l’actor Philip Rogers) és un industrial, col·leccionista d’art i mecenes, a qui li sobren els diners, tant que els pot llençar al foc amb les targetes de crèdit, si convé —com es veurà en un moment donat de l’obra amb la pluja de bitllets— i que es dedica al negoci futurista dels satèl·lits. Està casat amb la Sue (l’actriu Ann Perelló), molt més jove que ell, que abans, de fet, no era ni rica ni poderosa sinó que havia estat la seva assistenta. La parella viu a la seva vil·la en una vall de vistes esplèndides on no hi ha connexió a la xarxa, ni internet, ni cobertura de cap mena, només la visió idíl·lica d’uns cérvols i una artesanal campaneta de vent que, si sona massa vegades, fins i tot acaba alterant la presumpta pau de la vall.

La Sophia (l’actriu Magdalena Sbert) és una jove artista que aspira a vendre un projecte al mecenes i tot poderós Tom. A la cita de la vil·la, hi havia d’anar ella sola, però hi ha fet cap amb un amic, o potser és el xicot, o potser és un intern de psiquiàtric o potser és un expresidiari o potser no és res de tot això. Es tracta d’en Jared (l’actor Pol Sanuy), un jove que no té ni el nivell artístic ni el nivell intel·lectual de la Sophia, cosa que ella aprofita per deixar clar que quedi en evidència i que acaba fent que el jove també esclati quan s’adona de l’abisme que separa les dues parelles.

Hi ha, doncs, més esquerdes. L’esquerda entre la parella poderosa de Tom i Sue i l’esquerda entre la parella de la precarietat de Sophia i Jared. L’esquerda entre el que anomenen el gueto de la pobresa i el núvol del poder. L’esquerda dels uns contra els altres. L’esquerda de l’atracció frustrada del mecenes Tom per l’artista Sophia i la de l’artista Sophia pel mecenes Tom. I l’esquerda de l’atracció frustrada de la mestressa de la vil·la, la Sue, pel jove Jared, i l’atracció frustrada del jove Jared per la mestressa de la vil·la, la Sue. En el fons, hi ha una única esquerda, que és una esquerda de tots cinc amb tot el món. Per això, “cal una nova perspectiva!», clama insistentment el mecenes Tom.

El dramaturg Roland Schimmelpfennig posa un mirall davant dels espectadors. El món s’ensorra. El capitalisme global es menja la precarietat global. L’ús i abús del consum empastifa els rius i les valls. El projecte artístic de Sophia, que necessita el finançament del ric dels satèl·lits, s’endevina com un riu vermell que baixa ple de residus i escombraries i que esquerda la bellesa de la vall com una riuada de plagues bíbliques egípcies, però no provocades en aquest cas per Déu Tot Poderós (diguem-ne l’industrial Tom) contra el Faraó (diguem-ne l’artista Sophia) perquè té Moisès com a esclau (diguem-ne el jove Jared), sinó provocades per l’ésser humà contemporani amb les conseqüències nefastes que ara s’engloben sota el paraigua màgic del canvi climàtic.

La bellesa del silenci de la vall de la vil·la del poderós Tom fa endevinar molt aviat que en qualsevol moment pot esclatar l’apocalipsi. I la no relació dels cinc personatges augura una trama d’aquelles pròpies de comèdia d’amics, amb copes de xampany a les mans, que potser acabarà amb un esclat de violència, ni que en aquest cas sigui només violència verbal.

«L’esquerda en el món» és una obra feta de petits fragments textuals, n’hi ha més de cent cinquanta al llarg de la trama, com si un mur de vidre laminat s’hagués esmicolat, una metàfora que la versió de l’obra catalana ha resolt amb un sostre de trossos geomètrics d’alumini platejat que impacten a terra amb violència en caiguda lliure cada vegada que hi ha un canvi d’escena i que tornen al seu espai del sostre gràcies a una politja que acciona la serventa Mary, que és, en el fons, l’encarregada que, enmig del desori entre riquesa i pobresa, posa l’ordre al caos i fa que cada fragment esmicolat torni al seu lloc.