Sergi Belbel ha
trencat el seu llarg silenci de dramaturg. Per desembussar la seva
ànsia escriptora ha apostat per una farsa tant pocasolta com exigent
per als actors. El Sergi Belbel director ha optat perquè el muntatge
carregat d’excessos es produeixi en un espai amb dues butaques i
una petita tauleta. Tot d’un rosa xiclet divertidament insultant.
El text és dit a gran velocitat, no es pot perdre passada. I, si
alguns girs del llenguatge ja es poden intuir, sorprén la decisió
estàtica en la posada en escena. No és per mandra. Gens. És un
treball més de contenció dels intèrprets que han d’expressar
veritables castells de focs d’artifici des de l’espetec de les
paraules. Un treball de mèrit.

De què va Les roses
de la vida? D’una situació impossible. Un home ha quedat enamorat
en silenci d’una persona pública molt influent. Sense que ella ho
sàpiga. Ell queda tant penjat que necessita explicar-ho i opta per
anar al terapeuta. En realitat és una jugada d’estratega per
provar d’aconseguir una visita amb aquesta idolatrada persona. El
terapeuta no està massa per la labor perquè està de dol pel seu
gos. Tant únic que el substitueix per un altre en pocs dies.

La bogeria és ben
dolça d’entrada. Perquè els mateixos actors serveixen gelat de
maduixa (clau per entendre l’arrencada de l’enamorament) al públic
que seu en tauletes, majoritàriament, com si fos un cabaret.

Evidentment, no és
el millor text de Sergi Belbel però sí que demostra una frescor
inusitada en un autor que es caracteritza per peces dramàtiques
profundes. Que permet construir una xarxa amb la que el veterà
dramaturg dóna l’opció a aquests actors (es van conèixer arran
d’un taller a la Sala Beckett) cedint una alternativa que benet i Jorinet li va oferir a ell, dècades enrere. D’aquesta fèrtil i
entusiasmadora troballa, n’ha aparegut una peça, també còmica,
amb més substància: el Sàpiens de Roc Esquius que Belbel en faria
la dramatúrgia i direcció. I Enric Cambray hi actua en les dues. Aquest enamorat persegueix un personatge que broda, amb una fredor ben germànica (el que el fa molt més còmica) una descoberta Gemma Martínez.