Una bretolada per a dues actrius, dos actors i un gos. Així és com Sergi Belbel defineix
la ben esbojarrada comèdia gràcies a la qual l’hem recuperat una mica com autor
després d’una moooolt (massa !) llarga absència: això de dirigir tant , de
coordinar tants tallers, donar tantes classes 
i  tenir sempre tants projectes
encetats, porta anys privant-nos de gaudir del seu enginy com escriptor teatral
.  Doncs si el mateix Belbel  fa aquesta afirmació sobre  l’espectacle que ara ha estrenat a la sala
gran del Barts després d’haver passat fa un any fugaçment per la sala petita
del mateix auditori, caldrà donar-li la raó: la seva comèdia rosa – en el sentit
visual de la paraula; començant pel  gelat que ens cruspim abans de començar la
representació aquí tot té el color a través del qual Edith Piaf es mirava la
vida- és una bona bretolada. I sí: també la “chanson “ de la Piaf a la qual em
referia hi fa acte de presència, perquè Belbel vol alhora que la bretolada
tingui certs aires francesos, i faci pensar una mica tant en aquell teatre de
l’absurd que gairebé es pot afirmar que va néixer a París encara que molts dels
seus més significatius creadors ( Beckett i Ionesco, posem pel cas )  no tinguessin orígens francesos, com en aquell
altre  teatre de boulevard que sota
l’aparença frívola del vodevil escolava també malentesos ben absurds.

Això sí; malgrat
la petjada francòfila, a la pocasoltada de Belbel hi cap també una bona
representació del poder germànic, encarnat en una premier que no es diu Angela
però té el seu puntet Merkel.  I també hi
caben unes notes  de musical de Broadway
passat pels alps austríacs: el succedani de Merkel es transforma llavors en
Maria Von Trapp per recordar-nos que a la vida tot són “Somriures i llàgrimes”,
encara que en aquest cas no hi hagi espai per a les últimes. Sense deixar de
banda l’aportació cinèfila anglosaxona: el mateix Hitchcock es deixa caura per
la gresca en companyia de Patricia Highsmith, per avisar-nos que de la trobada
de dos estranys en un tren en pot acabar sortint un bon assassinat. Què el crim
no hi té res a fer en aquesta història? Tot es relatiu, si tenim en compte que
un dels seus quatre protagonistes ( un Enric Cambray que s’emporta els moments
més delirantment divertits de la gresca, tot i que cada integrant del quartet
pot lluir-se a gust en una o altra circumstància ) es capaç de començar a
associar i no parar fins l’infinit. Al cap i a la fi, associar és quelcom que
està manat fer quan vas  a la consulta
del psicoanalista . I precisament , a la consulta d’un improbable terapeuta  ( poc psicoanalític, això és cert) que se les
ha de ver amb un no menys improbable pacient capaç de provocar neurosis al més
centrat personatge ( i el terapeuta d’aquest deliri tampoc no en té res de
centrat) , és on comença tot.  I comença
força bé, cal dir-ho: la primera escena resulta terapèuticament engrescadora.
Quelcom que et disposa a gaudir força del divertiment. Malgrat que el
divertiment, no sempre es manté a la mateixa alçada. Després, venen moments en
els quals l’acumulació de pocasoltada , sense deixar de despertar-te el riure
puntual, resulta un xic esgotadora i massa evident en les seves intencions. Com
resulta també evident que, arribat un determinat punt de la farsa amorosa
eròtica políticament festiva, el mecanisme de la broma s’ha començat a esgotat,
i cal tirar llavors mà d’un recurs – la doble de Julie Andrews- una mica massa
fàcil i una mica massa precipitat. L’agradable broma de Belbel et deixa
inevitablement amb ganes de més : amb ganes de retrobar-te amb un Belbel que,
superades les bretolades, es fiqui de ple en la tasca de tornar-nos a regalar
bons textos teatrals.  En qualsevol cas:
si Belbel diu que aquesta és una bretolada per a dues actrius i dos actors , és
perquè resulta evident  que la broma està
molt pensada pel seu lluïment personal , i resulta també evident que  tots quatre s’ho han passat molt bé
preparant-la . Del gos – que també es desdobla, per cert – no en podem dir res,
perquè no podem parlar en nom seu.