És evident que la intensitat d’un romàntic com Werther ho ha d’aguantar tot. L’objectiu de viure amb intensitat, de no renunciar a l’amor, de creure cegament en la Veritat que se li ha plantat al davant (Lotte) pot tenir el to dels jardins ombrívols, la desesperació suïcida i, segons Miquel Mas Fiol, també pot ser l’argument d’una mena de farsa d’autoficció (o autofel·lació) en què es fa humor negre del món de l’escena. Mel Salvatierra assumeix el repte de conductora suïcida que fa paròdia de les seves inseguretats i que se’n riu del mort i de qui el vetlla. Ho fa amb la seguretat de dur un tanc que s’ho emporta tot, que no deixa ni un test per buidar. El dramaturg i director signa el nou quadre després d’una aproximació a Càndid ( o l’optimisme), que ara tornarà a l’Atrium.

Per a una paròdia, la ridiculització de les derrotes (i també dels èxits) és el camí més segur per riure al públic amb honestedat. En la desfilada del ridícul de l’actriu que acaba de guanyar el càsting (entre 130 aspirants) al paper protagonista d’una producció precària a l’Atic del Tantarantana es pot riure amb intel·ligència detectant els errors de sistema del món teatral: Tothom hi té un paper en aquesta trista auca de les vanitats. Mel Salvatierra s’hi abraona i va escampant brutícia per tota l’escena. És una divertida autoflagel·lació en la que, puntualment, estiba l’opinió d’algú del públic, sense arribar a desenganxar-lo de l’anonimat de la butaca. Les peripècies artístiques (al món dels anuncis i a la producció castellana d’Eva contra Eva, de Pau Miró) de Salvatierra són la columna vertebral per anar extirpant l’èxit. Ja ho diu Patrícia Font en aquesta entrevista sobre l’angoixa per èxit dels artistes.

Dèiem que presentar el personatge com un antiheroi és una fórmula infal·lible per desarmar al públic i fer-lo còmplice de les vergonyetes de l’artista, en una mena de confessió col·lectiva. Més qüestionable és la desfilada dels horrors perquè fa broma de les malalties (reals i doloroses) dels altres. És allò que no es pot fer broma d’un malalt de càncer si no ho has estat, com el cas d’Albert Espinosa (Els nostres tigres beuen llet). També patina la protodramatització dels anuncis que posen un primer pla d’un nen africà amb mosques per demanar almoina. El cinisme de l’ONG de torn (per benintencionada que sigui) no dóna dret a sobrexposar a la pobre víctima per a fer-ne escarni. Qui hauria d’aparéixer a la pantalla són els directius d’aquestes ONG que, sobretot quan es converteixen en multinacionals de la pena dels altres, acaben tenint uns sous i un comportament d’empresaris sense escrúpols.

No ens estarem d’aplaudir amb les orelles l’entrega divertidíssima i grotesca de Mel. Els filtres d’Instagram plorant provocaven uns riures d’incredulitat dels més joves, com un exercici íntim que tothom ha provat i que s’aplaudeix la diversitat d’efectes que te en directe. I és que, al costat de l’actriu, hi ha una pantalla que completa, reversiona o obliga a improvisar (a cara descoberta res del teatre sistèmic de Sanchis Sinisterra i LaMiniMAL a El regne de les anguiles).

La frescor més trash és la que domina el quadre, més que l’amor desesperat de Werther. En realitat, en aquest món de les aparences, la publicitat del Werther original’s és tant oportunista com genial. El patetisme de les casualitats ensenya que vivim un món superficial i que sempre ens oblidem de la persona que escombra darrere nostre tot allò que embrutem despreocupadament. Com si no hi hagués, ja, un nou demà. I això, en l’amor de Werther, acaba amb la seva vida. Però en el món actual, posa en perill la supervivència planetària (per culpa de llençar les tovalloletes de desmaquillar al wàter). Que aturin un moment aquest món, que m’hi baixo.