Joan Yago explicava, sarcàsticament a Aneboda que, quan una nòvia deixa a algun col·lega seu, tenen el recurs de robar un armari a l’Ikea. Tal com sona. Segurament, aquesta gamberrada té un to generacional, però queda ben clar que, quan una amiga prova de consolar el cor trencat de la dona tenen uns recursos més rebuscats per mesurar les misèries. A Les irresponsables ensenyen, en realitat, una postal que faria díptic amb Les noies de Mossbank road. Ho és perquè torna a ensenyar fins a quin punt d’indestructible pot ser l’amistat de les amigues (ara ja entrades en la crisi dels 40) i també perquè repeteix Sílvia Munt a la direcció i Marta Marco i Cristina Genebat a l’escena. Només Nora Navas substitueix clara Segura. Aquest segon episodi té molta més amargor i cinisme que la ingenuïtat del muntatge anterior.

El pla ha de ser perfecte: la Núria ha aconseguit les claus d’una torre de luxe d’uns amics, allunyada del brogit de la ciutat, en què consolarà la Lila (que acaba de patir un sotrac amb la parella, i s’han separat). Elles refermaran la seva amistat. En principi, també havia de venir la Vicky, la tercera amiga de l’ànima, però li ha sorgit un la de darrera hora i la plaça l’ha substituida la germana gran de la Lila, la Fabi, que té un cert to malcarat, de no voler-se passar les nits donant voltes al conflicte. Ella és de les que s’hi enfronta i assumeix les conseqüències.

El text còmic i costumista de Javier Daulte juga amb la intriga perquè en aquella casa hi entra un gos de grans dimensions i les espanta. I una d’elles reacciona amb un comportament que pot ser irreversible. Com que en una peça d’intriga cal vigilar amb deixar massa pistes, Daulte va amagant la trama i entreteixint-la amb subtrames que són sucoses perquè ensenyen la buidor de les tres dones que, aparentment, són segures de sí mateixes i mostren satisfacció per la seva etapa vital. En aquest joc de paral·lelismes, per a les dones el gos i les seves parelles, viuen una certa vida paral·lela. Daulte és un dramaturg que ha treballat molt amb Nora Navas (4D òptic) i també per a actrius com T de Teatre (Com pot ser que t’estimi tant, 2007). De fet, la correlació del comportament dels animals domèstics i els homes també ha estat explotat recentment per a Nelson Valente a aquesta mateixa sala (Els gossos). amb una comicitat i cinisme també d’alta graduació

Sílvia Munt planteja la situació sense complicar-se: un espai elegant, una televisó de grans dimensions per emetre alguns fragments musicals (com el Cry Baby,de Janis Joplin) que ajudin a provocar un estirabot a la cadència de paraules, sempre rebatent-se, com un duel, sigui per a enrocar-se en posicions numantines, sigui per reconèixer-se dèbil i ensopida de la seva vida. El combinat de desesperació, enveges, ràbies, alcohol, antidepressius i por es converteix en explosiu. I el públic el riu l’aplaudeix i l’escolta i prova d’acaronar els personatges desvalguts, que es mostren, per fi, sense màscares. Sense aconseguir la catarsi de Les noies… sí que es guanya al públic (no únicament el femení) i s’atreveixen (potser és un pèl agosarat o, com a mínim, allargassat) a què els espectadors les aplaudeixin seguint el ritme en una coreografia de deliri final.

Segurament, una bona peça per fer un tríptic (sobre l’univers de les amistats femenines) és una peça de monòlegs que es va veure pocs dies a l’Akadèmia (i que, sembla, algun dia es recuperarà al TNC) Talking heads, en què Lurdes Barba, Imma Colomer i Lina Lambert desgranaven les seves penúries des d’una maduresa que, altra vegada, permet fer accions desesperades sabent que ningú es creurà que aquelles dones venerables actuïn d’aquella manera.