Les coses excepcionals

El que fa l'actor i director Pau Roca, gairebé a set anys vista des de la primera estrena d'aquest espectacle, és una excepció de l'excepcionalitat. Sí que hem entrat en la voràgine de recuperar espectacles pretèrits que s'ho mereixen, però no tots continuen mantenint el solatge que manté «Les coses excepcionals», del dramaturg Duncan Macmillan (Regne Unit, 1980), diria que un autor de capçalera de la companyia Sixto Paz. Potser menys de capçalera del que ells mateixos voldrien, amb l'excepció —valgui el coixí lingüístic— de l'obra «Pulmons», de fa una dècada. Aquí, el joc està en la línia del teatre interactiu. És convenient que els espectadors sàpiguen de quin peu calça cada proposta escènica que trien. En aquest cas, potser només els tocarà fer-se còmplices d'un paperet amb un missatge que els donarà el mateix Pau Roca en entrar a la sala perquè, seguint les seves indicacions, en un moment donat, els demanarà que en facin la lectura (avís per a usuaris d'òptica: no us deixeu les ulleres a casa). Alguns altres, més privilegiats, triats amb ull de director de càsting, segurament, podran participar de la interactivitat amb la seva aportació escènica permanentment conduïda pel protagonista. «Les coses excepcionals» són les que un infant de 6 o 7 anys es proposa de fer imprescindibles davant les crisis de suïcidi de la seva mare. Algunes són coses molt quotidianes, d'altres són evocades amb un somriure, algunes més es podrien ampliar i ampliar a partir de cadascun dels desitjos o les flaqueses dels mateixos espectadors. I aquesta és una de les claus d'aquesta peça breu —una hora i deu minuts si no hi ha alguna funció “excepcional” en què els participants espremen al màxim la seva intervenció— en què els adults fan un viatge col·lectiu a la infància a través de la infància del petit protagonista. Cal molta empatia escènica, com la que desprèn Pau Roca, per aconseguir l'atmosfera que aconsegueix en l'auditori —sempre habitualment reduït, sisplau per força, de l'obra, i situat en rotllanes o en posició de col·loqui, segons la disposició de cada sala —no és igual aquell Club Capitol, ara de trist record, que l'actual Heartbreak Hotel de Sants—, i també per posar-se a la butxaca la confiança dels espectadors que tenen l'oportunitat de destinar una hora de la seva vida per valorar tot allò que es perdrien en aquest món, convertit més que mai en un món de mones, si no hi visquessin. Perquè, en definitiva, «Les coses excepcionals» és un clam a favor de la plenitud de la vida quan tot sembla que s'enfonsi. Teràpia d'alta volada de sofà, si voleu, però a preu de butaca de teatre.

A partir del primer intent de suïcidi de la seva mare, el nen protagonista de Les coses excepcionals decideix elaborar una llista d’aquells motius per les que val la pena viure. Sota aquesta premissa, el text de Duncan Macmillan, autor també de Pulmons, proposa un monòleg positivista del que implica la depressió crònica per als familiars dels afectats. El tema queda però endolcit per la mirada del nen, després adult traumatitzat, d’una manera molt subtil on la cara més fosca queda amagada entre línies.El muntatge de Sixto Paz es manté allunyat del drama i insisteix en donar-ne una visió amable, amb l’humor com a element fonamental. Per a fer-ho utilitza un sistema curiós, que té alhora avantatges i inconvenients. En la seva proposta, protagonitzada per Pau Roca, amb públic a dues bandes –amb algunes files de butaques a l’escenari del club Capitol-  i sense pràcticament cap d’escenografia, els espectadors completen el relat interpretant la resta de personatges del monòleg. Mentre ens asseiem, Pau Roca ens demana a alguns membres del respectable que, quan la funció comenci,  llegim en veu alta alguns dels elements de la llista cada cop que ell digui el número corresponent. En realitat, aquest primer moment serveix a l’actor per fitxar mentalment i sense preavís a la cinquena de persones que, al llarg de la funció, farà interactuar en diverses ocasions assignant-los els diversos papers de l’auca. Aquest sistema genera un mecanisme molt interessant, ja que l’obra només pot evolucionar a través de l’escolta i l’atenció absolutes. Més que un intèrpret, Roca es converteix en un narrador-director que assumeix la complexa tasca de conduir als actors improvisats. Més enllà de les paraules, el to, els moviments i la mirada li serveixen per generar en directe la complicitat necessària, deixant a la vista els bells mecanismes de l’acte comunicatiu. Alhora, els participants també erosionen la peça amb les seves aportacions, que depenen molt de cada persona – cal destacar aquí el bon ull de Roca al triar les més disposades a entrar al joc. Amb aquestes peces, s’improvisa una mena de teatre col·laboratiu i, per tant, inevitablement viu.D’altra banda, la tècnica peca a vegades de distorsionar els elements més rotunds de la peça, amb entrades i sortides constants al món de la ficció. Al final, l’atenció es focalitza més en la forma que en el contingut i l’emoció queda soterrada. Dit d’una altra manera, estem més pendents de les divertides reaccions d’aquest públic convertit en intèrpret que de les dels personatges. Al final, ens quedem amb una idea molt simple del tema que l’obra tracta i es genera poc debat posterior, una oportunitat perduda de parlar del suïcidi amb més profunditat. Amb tot, el muntatge es entretingut, divertit i amb una certa tendresa naïf. Funciona com una proposta edulcorada, sense gaires pretensions més enllà de dir allò que volem sentir d’una manera amena i volgudament espontània.PD: Una anècdota. Abans que comencés l’obra, un espectador es queixava a la seva acompanyant del costum, cada cop més estès, de fer del teatre un lloc participatiu. Per a ell, “el teatre és asseure’t i veure el què passa, no haver de participar”. El més curiós del comentari és que el va acompanyar d’un exemple de pràctica teatral unilateral: Carmina Burana, de La Fura dels Baus. Qui ho hauria dit, fa 30 anys, que la mítica companyia seria avui exemple de teatre conservador! 

Després d’aquell ‘Pulmons’ en què assistíem al Dragon Khan d’emocions que viu una parella davant la idea de concebre un fill en plena crisi global, Pau Roca torna a citar-nos amb el dramaturg Duncan Macmillan per parlar-nos d’un tema tan punyent com és el suïcidi. Recreant com un noi va viure la depressió crònica de la seva mare se’ns descobreix una bonica manera de gestionar la situació: amb una llista de coses que ens fan feliços. Han de ser veritablement encoratjadores, que mereixin integrar aquesta enumeració ben personal i, probablement, alhora àmpliament compartida. Macmillan aposta per fer-ho amb un únic actor a l’escenari. Però, de fet, no estarà sol, ja que el públic –situat a quatre bandes– participa col·laborativament en la funció, plagada d’accions. I el monòleg deixa de ser-ho, convertint-se en un diàleg o fins i tot en una conversa silenciosa. Fidel a l’original, Sixto Paz adapta l’obra el mínim imprescindible al nostre context perquè ens resulti més propera i amb una gran sensibilitat ens mostra que es pot tractar un tema trist posant-hi humor i llum. ‘Les coses excepcionals’ encaixa en aquella categoria d’espectacles “excepcionals” que no sovintegen a la cartellera. Per exemple, ‘Una gossa en un descampat’, ‘Llibert’ o ‘Tender Napalm’ (aquest últim també de Sixto Paz i Psirc, amb Pau Roca a la interpretació i la direcció), que comparteixen la dolorosa i inassumible pèrdua d’un fill. Són produccions reconfortants que ens ensenyen que, malgrat la fatalitat, per impertinent i perseverant que sigui, sempre es pot trobar un bri d’esperança. Abraçades col·lectives fetes des del més sincer, el més simple, el més important.

(...)El enigma empieza desde que el espectador entra en la sala, cuando se le acerca el intérprete y le explica que él será uno de los elegidos para tener un papel más o menos importante dentro del espectáculo. Los espectadores de mi función en la Sala La Planeta no opusieron resistencia, entraron en el juego y disfrutaron de él. La comunión que se establece entre miradas y respiraciones de los espectadores de esta obra supera con creces a los que se pueda producir en un montaje convencional. Aquí quien más o quien menos es excepcional.La lista puede verse como un simple hecho anecdótico, una serie de frases repetidas, un sinfín de palabras que nadie puede recordar en qué orden se pronunciaron para llevarnos al gran problema de fondo descubrir porqué alguien se quita la vida con la cantidad de cosas excepcionales que se pueden hacer en esta vida. Resolver el enigma de un suicidio nunca es fácil, pero aquí al menos el dolor de la pérdida puede parecer más liviano si se le contempla desde el punto de vista de los buenos recuerdos.Pau Roca ha diseñado el espectáculo a su medida, una cara amable que va deshilachando los recuerdos, las anécdotas, que te hace empatizar de una manera increíble (quizás en mayor medida a los que compartimos su generación) y que se hable de la muerte es un hecho para celebrar la vida, para recordar qué nos gusta, qué nos hace felices y disfrutarlo juntos. Olvidarnos por una hora de nuestras obligaciones con las que nos reencontraremos una vez que salgamos por la puerta y jugar a ser aquellos niños que hacían listas de sus cosas favoritas. ¡Id a descubrir una hora excepcional!

Sixto Paz Produccions torna amb un text de Duncan Macmillan, de qui van estrenar Pulmons ara fa quatre anys. Un cop més la formació fa camí i es desmarca dels seus muntatges anteriors, tret que els caracteritza i amb el qual han establert una mena de pacte de confiança amb el públic. (...)  Macmillan va escriure una obra excel·lent −pel contingut i per la forma− que és difícil d’oblidar ja que des de la comèdia intel·ligent ens enfronta a qüestions molt profundes, com ara la depressió crònica, el suïcidi i la gestió de les emocions al llarg de la vida. (...) La posada en escena que resulta de la dramatúrgia és un exercici sublim de teatre com experiència col·lectiva que al mateix temps ens recorda la funció del teatre com eina transformadora dels sentiments i de la manera d’entendre la vida. Tot això, i no és poca cosa, sense grandiloqüències ni artificis, simplement gràcies a un intèrpret en escena.I aquí és on se la juga l’espectacle. Al Club Capitol la comunió es produeix, en general, en diferents moments puntuals i en intensitats d’emoció variades perquè Pau Roca regala un treball sensacional, al límit entre la caracterització de personatge i la seva pròpia personalitat. (...)  "Les coses excepcionals" és un fenomen teatral que es mereix permanència a la cartellera; és d’aquells espectacles que té conseqüències immediates, com la conversa posterior i la reflexió íntima passades les hores.