Representar una rondalla sense moralina ni massa sentit coherent ha passat a ser una proposta rupturista, provocadora, com els contes ambiciosos de Cris Blanco (Grandissima illusione) d’un volgut patetisme, brut, desmanegat, farsa còmplice amb l’espectador. En el seu segon capítol, Aquí Los detectives tenen les penques de posar un arbre i una mena de llac xerraire en la funció de narradors. Decideixen abandonar “tot el patrimoni” per perseguir el Grial. No s’hi posen per poc. Si fos Geronimo Stilton, el trobaria en quatre escenes. Més o menys com Indiana Jones que el té al les mans però, al final prefereix salvar la pell a morir-hi abraçat. Los detectives veuen com algú l’agafa, però no tenen esma de perseguir-lo. Se’ls escapa l’èpica còmica que, en canvi, els empeny, cim amunt fins a caure rodolant i dormint tres dies en uns aiguamolls amb una cama dessagnant-se. I tan pinxos.

Los detectives tiren de surrealisme despreocupat, un Monty Python a la catalana amb un Albert Pérez que tan aviat explica les normes de la petanca a Weltschmerz (títol provisional) amb Indigest, narra l’obra de teare que estan reresentant en directe (It do’nt worry me) amb Atresbandes, com dóna nocions a públic i dissimula amb els altres personatges com si parlés sol. Aquest prfil val per a la resta de la companyia completada amb Mariona Naudin, Maria Garcia Vera, i Ruben Ametllé. La frescor els permet que les soldades pixin com un home, que el bosc frondós siguin quatre branques de plàstic que els espeteguen a la cara. El seu paradís és de joc infantil al menjador de casa. Però la fantasia la viuen uns intèrprets madurs i amb un públic que assisteix sorprès del seu joc a mort. Tràgics antiherois només els salvarà la salutació final. Al teatre, els bufons sempre surten més ben parats que els cavallers. Divertit despropòsit