Ja ho deia la veu popular: «Sóc català i porto barretina. I a qui em digui res, li tallo la sardina!». Ai, si molts dels magistrats de toga negra sabessin a què s’exposen! De segur que no s’atrevirien a publicar i signar segons quines sentències que, a ells sí, sembla que els surtin ben bé de la “barretina”.

Tot això ve a tomb perquè la Sala Trono, amb seu a Tarragona i una trajectòria remarcable, n’han muntat una de picarols i barretines amb la complicitat de la murrieria dramatúrgicament eclèctica de Marc Artigau i la sornegueria desinhibida pel que fa a la direcció de Joan Maria Segura Barnadas.

«Les bones intencions», títol amb ressons de novel·la nord-americana i de cinema francès, els ha sortit en clau d’espectacle teatral de faixa i espardenya, gairebé del gènere de l’anomenada popularment “literatura de cordill”, amb un parell d’intèrprets sense complexos ni déus al cos a qui no espanten els reptes ni fer salts al buit venint des d’obres clàssiques com vénen amb «Crim i càstig» (Míriam Iscla / Teatre Lliure) o «L’Héroe» (Joan Negrié / Teatre Nacional de Catalunya).

Ells dos són ara la Paula i el Pere. Dos personatges que es busquen la vida com poden, tot i que a vegades a ella se li escapi la mà quan veu la bossa d’algú perquè té els dits llargs i a ell se li escapi també la mà quan la desesperació, la gelosia o la venjança el porten a buscar la felicitat de la vida amb l’elixir de les pastilles.

Dues ànimes desvalgudes i mig perdudes que es troben en el descampat d’una nit i al·lucinen amb la idea de crear una empresa per organitzar festes per encàrrec, però no disfressats de vulgars pallassos de pista com farien molts sinó pouant en les arrels del poble i presentant-se com a mestres de cerimònies amb vestimenta d’hereu i de pubilla. Ell, barretina, camisa blanca, mocador vermell al coll, jupetí marró, faixa, pantaló fins a sota el genoll, ram de picarols, mitges blanques i espardenyes de pagès. Ella, ret i mitenes, camisa blanca de màniga curta, gipó negre amb vetes, manteleta de blonda, faldilla fins a mitja cama, davantal amb punteta, enagos blancs, mitges blanques i espardenya de pagès. Poques joies, malgrat ser hereu i pubilla perquè a 6 o 7 euros l’hora, ni la faixa ni la caixa no donen per tant.

Amb aquesta ambientació i amb un lot de barretines a cada butaca de la sala a disposició dels espectadors que presumptament han de formar part de colla d’acompanyament de la festa per rebre un client i els seus convidats que vénen del món de l’upa, no és estrany que assajar l’«Hereu Riera» o el càntic del «Virolai» acabi sempre sortint rodó, potser més rodó del que s’esperen, perquè, malgrat algunes mascaretes antivirus, el cor d’espectadors se les saben de memòria com fidels peregrins de Montserrat. I després diuen els que ja no creuen en Marx que la religió no és l’opi del poble!

No seré jo qui desveli què amaguen sota la barretina, ell, i sota els enagos, ella, aquest parell de clowns disfressats de catalans de soca i arrel. Però sí que val la pena advertir que allò que podria semblar un espectacle satíric per burxar en la ferida catalanòfila o catalanítica, que cadascú ho digui com vulgui, es converteix en una riuada de conflictes personals que van posant al descobert les flaqueses de qualsevol catalana, per pubilla que sigui, i les reaccions nocives de qualsevol català, per hereu que sigui.

Una cosa queda ben clara, després de viure plegats durant encara no una hora i mitja les pujades i baixades de sucre i de tensió de la Paula i del Pere, dels seus gags i dels seus brots d’humor estripat al servei de les seves bones intencions: per fer d’hereu, ¿i per què no?, també per fer de pubilla, cal portar sempre els picarols ben cordats. (…)