Pont Flotant
teatralitza allò que viuen. Practiquen un teatre generacional que
exposa més que confronta conflictes. En aquest sentit, és un teatre
molt blanc, ingenu, innocent, però amb algunes metàfores lluminoses
i puntes de genialitat en les posades en escena. Aquest nou títol
arriba després que hagin parlat de la seva infància (Com a pedres),
de l’amor (Exercicis d’amor), de l’empancipació (Jo de major vull ser Fermí Jiménez) i finalment de la paternitat (El fill que vull tindre). Acabat aquest viatge
vital, arriba el moment de replantejar-se capítols per a educar els
fills. I aquest sembla ser l’embrió de Les 7 diferències, un
treball en el que busquen la interpel·lació amb la canalla més
petita de la sala i que, sempre des del joc, demostren que tant
diferent és una persona vinguda de l’Àfrica (els nostres besavis
eren africans) respecte un occidental, com viceversa. I que, a part
del color de la pell, hi ha molts altres elements que ens
diferencien (des del caràcter a les canes al cabell). En el joc,
aquest cop, integren amics d’altres contrades. Cadascú explica, en
clau de conte fantàstic el seu viatge (sovint dramàtic) fins a
instal·lar-se a València. No hi ha dramatisme, més aviat joc
continu,un punt previsible. I reflexions molt blanques sobre el risc, la por i l’angunia
de deixar-ho tot i integrar-se a una nova cultura, amb una nova
llengua i maneres d’entendre el carrer, la feina, la família, la
religió, la gastronomia… És una peça un punt massa naïf que,
efectivament, no te les metàfores lluminoses, ni els girs inesperats
però que respira de l’entusiasme d’una companyia que segueix
emocionant-se fent teatre i compartint aquest somriure per tot el
pati de butaques. Comparteixen la seva petita i honesta felicitat. És
simple però no és fàcil transmetre sempre en aquesta sintonia.
Aquest és el repte. I no és fàcil mantenir-hi la tensió dramàtica sense la presència del conflicte, de cap personatge fosc que qüestioni aquest món ideal i utòpic.