Justament de commoció és del que es parla aquests mesos al CCCB amb l’exposició comissariada pel filòsof francès George Didi-Huberman, titulada En l’aire commogut… Imatge, emoció, utopia, que planteja una reflexió sobre el duende lorquià a partir de l’associació d’imatges –més que d’un discurs logicodeductiu–, ja siguin audiovisuals, pictòriques, fotogràfiques o poètiques. El duende es considera aquella espurna que encén la flama de la creativitat i s’expressa de forma misteriosa i apassionada, per això s’associa al baile i el cante flamencs, perquè potser són l’expressió artística més fidel a l’afectació del pathos.

Donada la tendència de la contemporaneïtat a mirar-se reflexivament a si mateixa, ja no és estrany trobar-nos amb propostes de flamenc contemporani que justament volen retre homenatge i mirar de cara al duende, com és el cas de l’espectacle Martinicos le di a mi cuerpo que va tenir lloc al (fantàstic) Teatre del CCCB –en relació amb l’exposició–, dut a terme en dues parts: una de música i baile zapateao, i l’altra de música i cante. Vaig poder assistir a la primera per descobrir una bailaora de la talla de Leonor Leal –que a l’octubre tindrem al Mercat de les Flors–, que juntament amb el percussionista Antonio Moreno i el saxofonista Juan M. Jiménez, van commoure un públic apassionat del flamenc.

Però en què consisteix aquesta commoció? “¿Cómo se va a conmover el aire, si no me conmueve la piel?”, deia Leal en un moment donat. La seva comprensió del duende, ens venia a dir, va més enllà de les imatges i de l’aire que es commou entre la mirada i la imatge. El duende té a veure amb allò visceral, amb el dolor sentit en les pròpies carns i amb la finitud d’un cos mortal que sent i pateix totes les emocions intensament, justament perquè se sap finit. A partir d’aquesta idea es duia a terme l’exploració coreogràfica i musical de la peça, que sense limitacions de codis o convencions, ens presentaven un flamenc alliberat i desacomplexat, però fortament arrelat en la seva essència rítmica i corpòria: “Hemos dicho que el duende ama el borde, la herida, y se acerca a los sitios dónde las formas se funden en un anhelo superior a sus expresiones visibles”, ens recorda Federico García Lorca a Juego y teoria del duende (1933).