A qui més qui menys li sona que abans que Catalunya declarés la independència, la “desdeclarés” i guardés a la caixa forta la nova República Catalana fins a més bon veure, el poble català i la literatura catalana ja es van conèixer a Europa amb l’adaptació cinematogràfica «Tiefland» (començada a rodar el 1940 i no estrenada per diverses circumstàncies i travetes fins al 1954) que la cineasta Leni Riefenstahl (Berlín, Alemanya, 1902 – Pöcking, Alemanya, 2003) va fer de l’obra «Terra Baixa» d’Àngel Guimerà.

Aquesta és una de les anècdotes, si es vol, que connecta la polèmica directora —que va treballar al costat d’Adolf Hitler i el nazisme—, amb la tradició cultural catalana. L’altra cara de l’anècdota és que Leni Riefenstahl va utilitzar com a extres presoners jueus dels camps d’extermini nazis. Malgrat tot, la cineasta, que després de l’Holocaust va ser rebutjada i ignorada artísticament malgrat la seva feina pionera i exemplar en el cinema, sempre es va defensar de les acusacions i mai va admetre haver conegut les atrocitats dels camps d’extermini.

L’obra «Leni» posa en qüestió un tema tan viu a hores d’ara com la veritat i la mentida al servei d’uns interessos polítics determinats o d’una carrera ambiciosa. I també la fascinació en temps real per una idealització de superioritat, després d’una derrota, injectada com a sèrum d’autoestima en la població alemanya a partir de l’arribada al poder del règim nazi el 1933 i les seves tràgiques conseqüències posteriors.

«Leni» és una d’aquelles obres que podria quedar-se en un habitual cara a cara però que s’enriqueix com a muntatge perquè utilitza un recurs tan pròxim als espectadors actuals com els «talk show» televisius.

En aquest cas, el presentador i entrevistador representa que és Johnny Carson (Corning, Iowa, EUA, 1925 – Los Angeles Califòrnia, EUA, 2005) i l’entrevistada és la cineasta Leni Riefenstahl, que tot just acaba de publicar un volum fotogràfic sobre la tribu africana Nuba, «Last of the Nuba», un exemplar del qual regala signat al presentador només començar l’entrevista. El màrqueting ja fa molt de temps que es va inventar.

Durant vuitanta minuts —tempo teatral—, el presentador colla la cineasta i, en comptes de parlar-li de la seva feina com a fotògrafa a partir del llibre publicat o de la seva feina com a realitzadora cinematogràfica, li retreu els passatges més compromesos i foscos de la seva connivència amb el nazisme.

Ja es poden imaginar, doncs, els espectadors, que un estira-i-arronsa d’aquesta mena requereix dos intèrprets que donin cos als dos personatges, que són dos personatges pesos pesants, cadascú en el seu camp —cinema i televisió—, que no admeten mitges tintes sinó els seus corresponents clons creïbles de ficció a l’escenari.

Aquests són dos veterans: l’actor Sergi Mateu i l’actriu Montse Guallar, que adopten amb naturalitat el caràcter de Johnny Carson i Leni Riefenstahl, els ressusciten del passat i els doten de la passió, l’amor i l’odi imprescindibles, amb l’avantatge que la tensió que es crea durant l’entrevista —i que podria ser fatal per al bon resultat de la convenció teatral— queda matisada per una mena d’interacció amb l’auditori amb un personatge sorpresa, una dona alemanya assistent al plató (l’actriu Minnie Marx) que se sent violenta pel tracte que Carson propina a Leni, i per un assistent de càmera de la cineasta (l’actor Carlos Goñi).

L’entrevista té lloc el 1974 —temps encara de Nixon i el Watergate als EUA i de Bréjnev a l’altra banda del teló— cosa que converteix la ficció en un document històric de l’últim quart de segle passat, quan molts del totalitarismes s’encaminaven cap a la seva agonia i mort fulminant… a l’espera, esclar, que lamentablement qualsevol dia renasquessin de les cendres com una au fènix maligna. (…)