Del rebuig a la condescendència. De la condescendència a la por. Aquest és el viatge que proposa Nati (interpretat per Estefanía de los Santos). Ho diu quan intenta ballar amb Ibrahim (Marcos Mayo) i s’hi abraona contra la policia que, teòricament, procura la integritat de persones vulnerables com ella, marcades per l’estigma de la discapacitat intel·lectual. El discurs de Lectura fácil no és, per a res, bonista. Clama contra el sistema que els té institucionalitzats, sigui en una residència (com aquella que també va insinuar Clàudia Cedó a Mare de sucre) o mitjançant les pagues que serveix per amenaçar qualsevol sortida del sistema.

La novel·la de Cristina Morales, de la que parteix aquesta adaptació lliure d’Alberto San Juan (Masacre, Una historia del capitalismo español) és radical. Com ho era el treball de Liant la Troca Fuck-in-progress, per controvertit i lúcid alhora. És tant extrem com el que proposa Iniciativa Sexual Femenina (Morales és una de les components) amb peces com Catalina. L’obra és implacable perquè procura rebentar els fonaments des d’un escenari en forma de mig panòptic, de finestres innaccessibles, d’espai en què es viu segons marquen els protocols. La societat és immadura i feble. I per això, el sistema la protegeix i alhora coarta. Impedeix que tothom sigui capaç d’actuar amb llibertat perquè no es podria garantir tota la cadena d’acompanyament.

L’obra planteja la sexualitat oberta en les persones amb discapacitat intel·lectual. A Bomber(s), es castiga el comportament impropi per un abús sexual d’una discapacitat. A Els àngels no tenen fills són ells mateixos els que debaten i estudien els seus límits. Ara, a Lectura fácil, rebenten totes les costures. Tot s’exposa al límit, sense pudor. Amb contínues estrebades, que incomoden l’espectador. No vol ser per a res una peça amable, condescendent. Vol generar por, empényer el sistema a l’abisme.

Hi ha cos, hi ha discurs i hi ha relat. El cos el posa la Marga (Carlota Gaviño). Ella pretén fugir de les limitacions castradores i viure la seva sexualitat sense preocupar-se gaire de si l’acompanya algú i de si aquest algú és un “secreta” que pretén extreure-li informació (el llibre és molt anterior al cas que va denunciar La Directa sobre la infiltració d’un agent a col·lectius de Dret a l’habitatge i la independència). Hi ha discurs amb la radicalitat de la Nati. I també amb el monòleg de Desiree Cascales Xalma de la seva quotidianeïtat amb el veïnat. L’actriu (que també ha treballat amb Liant la Troca, de Jordi Cortés) també interpreta el paper de la jutgessa (en què la veu és en off i ella hi posa la gestualitat i el moviment, que angoixa i allibera, a parts iguals). El relat el posa Ángeles (Anna Marchessi) amb la seva lúcida interpretació del comportament burocràtic i administratiu: Contínuament, a partir de digressions que podrien semblar ingènues, qüestiona les definicions. Ella és la que escriu la novel·la, la que decideix redefinir la situació de persones incapacitades a obrar amb llibertat. I ensenya com, en realitat, tothom està amenaçat e ser considerat en risc social (si dius paraulotes, si no tens lavabo al teu domicili, si utilitzes el sistema de comprensió lectora Lectura fácil, si no saps entendre l’altre… )

En aquest espai limitat, en què la porta és l’entrada a una possible agressió (a un càstig per una actitud considerada inapropiada) es viu una revolució íntima. Però, malgrat tots els actes de radical valentia, en cap moment el panòptic amb els seus finestrals reben una sola pedrada. És viable una revolució sense ni un paper a terra? És possible una revolució des de l’alliberament dels cossos? Seria desitjable, però el sistema sent por si no hi ha cap força física que la qüestioni? Aquest és el veritable repte que s’amaga en aquesta peripècia de quatre noies discapacitades en la seva residència conviuen amb les seves (i les nostres) llibertats trepitjades.