L’última càpsula de F.R.A.U. (Premi Quim Masó 2015) té vida pròpia. Albert Arribas torna a condensar tota la força en la paraula i obvia les bromes teatrals, aquella mirada crítica cap a la patum teatrera que apareixia a Sala de miralls (TNC, 2014). A Lear tot pesa, tot té densitat. Cada vers, cada moviment mil·limètric. El regne que pretén repartir aquest Lear despullat, cec, dalt de l’abisme amb el que pensa que abandonarà la vida, és el de la llengua. Però les tres filles no tindran gaire res a disfrutar perquè la llengua està morta. Ell ho constata i se sent culpable de no haver sabut cultivar-la. 

Al Teatre de l’Akadèmia la mirada és molt més panoràmica, forçosament. Perqué l’alçada s’ha vist notablement reduïda i la proximitat d’aquesta mena de passarel·la (estàtica) del desesper (i la ignorància) es projecta directament a l’audiència. El text, quasi xiuxiuejat, està dit d’esma però amb una profunditat que arrela a l’ànima. Només una pedra de mantes fa de contrapunt (i record a la producció de 7 hores primigènia). La llengua es mor i ningú troba la manera d’alliberar-se. Tot decau. Ni la broma, ni la farsa, ni l’esperança ingènua permeten sortir de sota la llosa. 

Sentir xiuxiuejar el text Oriol Genís, amb els braços caiguts i les cames en un estrany equilibri té un no-sé-què hipnòtic. Contrasta amb la rigidesa de les tres filles, palplantades, precioses, estenent les faldilles i amb una parla que dringa fresca i amb una naturalitat expositiva, sense comprometre’s a res (fins que es dispara el monòleg d’Antònia Jaume). Més que pretendre les raons poètiques de cada personatge, val més deixar-se amarar en un món trist, buit com els ulls de Lear. No hi ha cap Gloucester que permeti donar un bri d’esperança a un món tant devastat.