La companyia D’Ielles ha estat una setmana per adaptar la seva dramatúrgia circense Le lichen prend racine comme Rosa prend les bus al camí angost cap al volcà Montsacopa. En realitat, aquesta processó incerta ha acabat molt abans, en l’esplanada en la qual Moon Ribas va ballar segons els moviments sísmics universals (Waiting for earthquakes). Ara, en comptes de la blancor envoltada de pedra tosca, les membres del grup d’Ielles venen de dol. Hi ha una reivindicació feminista que potser ha sonat massa repetitiva (tot i que és cert que no s’ha fet efectiva la teòrica igualtat de gènere i que, per tant, la reivindicació continua sent vàlida). La peça transita de la performance en què les integrants surten del darrere d’una vegetació aparentment seca i elaboren petites accions davant de públic (una coreografia coral que anirà revelant la demanda de sonoritat) a les accions més desemparades, com la d’arrossegar un cos pendent avall abans de cobrir-lo de pedres, com qui enterra una nova víctima de la violència de gènere.

El darrer número és el definitivament circenc. No han saltat pels marges ni s’han pujat a les parets del cementiri com insinuava una imatge que incitava a pensar en el parkour (Lignes de vie , Follow me). Però el número de circ, fent funambulisme sobre una barra que finalment s’apuntalarà a terra i permetrà fer accions que poden recordar a la perxa xinesa, tot i que subjectat per les companyes fent bo el treball de sonoritat. No pleguen de la imatge de processó, però ara és un dolor i solitud compartida. Que rep la sorpresa i l’escalf del públic, que ha seguit amb confiança les indicacions intermitents de la companyia.