Le début, coreografia guanyadora del Premi de dansa de l’institut del Teatre té una posada en escena més que ambiciosa i que demostra les ganes d’entusiasme d’Aleix Colomer i els sis ballarins (Imke Sajile Guerra Robelló, Lucía Moraleda Pérez, Andrea Muñoz Páez, Pau Barreda Llorens, Lucas de Sousa Carvalho Ribeiro i Ekaitz Villar Romera). L’excusa és parlar de les primeres vegades… Que es fa un petó. Que es va amb patinet, que es reunirà al mirall. Que s’excedeix en una festa. Cadascú hi pot posar la seva i aquest cos de ball el sabrà interpretar. En una primera vegada hi ha una descoberta ingènua, amb un xic de curiositat i un polsim de por al fracàs.

El vestuari de Blanca Ferrer és delicat i pot recordar al vestit de puntes de les nines. Com qui estrena una capsa de música (Mabel Olea en serveix una, en clau esperpèntica a Cut one’s theeet). La llum i els elements escènics multipliquen els efectes entre juganers i exultants.

La majoria dels ballarins, provinents d’ITDansa ensenyen un magnífic domini del cos, ara amb la bastida (molts cops, innecessària) de la paraula. Altres, ballant una cançó. Com Marta Carrasco amb les seves cruels cançons de bressol (Perra de nadie). Aquí, hi ha una brillantor en el moviment també, però sense caure en els cossos amb pròtesi que obliguen a moviments estrangers. L’emoció de la situació mou uns ballarins amb una franja de pintura que cobreix els ulls (un recurs mínim de màscara com el Fuenteovejuna d’Obskené).

En totes les obres de debut (també en La gavina de Txékhov!) hi ha un excés de voler ensenyar massa postals. Es podria contenir la primera part. Agafa una mica en contrapeu la notícia d’un entreacte de 15 minuts. Sovint, en grups joves, les segones parts van molt més desajustades i cohesionades, perquè li ha faltat assaig. Què no marxi ningú, perquè aquí passa al contrari. La contundència d’una saeta (com la de Joan Manuel Serrat, sense la lletra) ensenya el salt temporal.  La segona part, que escampa talc, com ensenyant la vellesa i solitud d’aquells que estrenaven energia i grup d’amics en la primera part, estalvia la paraula i reforça les imatges poètiques. De factura de clown melancòlic d’un espectacle de Cirque du Soleil (Corteo). En aquesta etapa accedir a la faldilla és un desig que convida a construir aquella primera oportunitat, i potser a reconstruir la convivència festiva d’abans. Els cossos, ara es bloquegen com autòmats que no poden executar una acció desitjada. Aquell polsim de curiositat s’ha amuntegat en un cub de mirall i estendre’l, o recollir-los no desactivarà la prohibició de la imposició social.

En un debut hi ha l’individu provant sol un moviment, una acció. La trobada amb el grup els constatarà de la descoberta i la compartiran, amb gust O malgrat les rivalitats. Aquesta és una molt feliç troballa que demostra fins on poden arribar un equip de poc més de 20 anys quan treballen amb sensibilitat i esforç). Es mereixen molta atenció dels programadors. És cert que hi ha treball en concentrar idees i en fer uns moviments simultanis alhora. Però Le début esdevé una exquisida degustació. D’aquelles que, un cop, assaborides venen ganes de saber què més preparen per a la temporada culinària (O coreogràfica) vinent.