L’Auca del Born

Un espectacle senzill, d'argument previsible però amb dues grans raons al seu favor. Per una banda, poder gaudir de la interpretació de 30 artistes de diferents generacions dalt de l'escenari i, a més, adonar-te que entre els més joves hi ha una bona tria que representa el gran gruix de noves companyies que durant els últims anys estan treballant per oferir propostes diferents, innovadores i compromeses. Fa il·lusió observar aquest repartiment i veure que tenim un molt bon relleu dins del nostre teatre.L'altra raó per veure l'Auca és l'escenari on es fa. És tot un luxe poder veure un relat ubicat en el lloc on suposadament va passar, enmig de pedres que supuren història. Els moviments en escena i la il·luminació donen vida i profunditat a un espai màgic i, a la vegada, aconsegueixen que el muntatge agafi més volada de la que en un principi podria tenir.

Sincerament: a aquesta mena d'espectacles escènics que es creen per tal de celebrar un acte multitudinari puntual, o de d'inaugurar un nou equipament, tampoc és cosa de demanar-li més del que poden donar: del que es tracta és d'oferir una estona d'entreteniment una mica didàctic que faci lluir l'espai en el qual es representa.  Tot i aixi, d'un espectacle dissenyat a mida per inaugurar un nou equipament cultural tan carregat de història , èpica i espectacularitat escenogràfica com ara el Born, potser calia esperar quelcom més que la petita comèdia romàntica d'època amb tocs dramàtics i amb format d'auca que ens presenta Jordi Casanovas. I que, en realitat, més que res , suposa una excusa per gaudir en companya d'un grapat de bons actors habituals als nostres escenaris d'aquests venerables carrers de la Barcelona del segle XVIII feliçment recuperats per la Barcelona del segle XXI. 

Entre didàctic i divulgatiu, sense arribar a parc temàtic, l'espectacle L'Auca del Born, amb guió de Jordi Casanovas, s'ha vestit de Pessebre vivent per transportar els espectadors a una escenificació de com segurament va ser la vida dels barcelonins del barri de la Ribera abans de la desfeta de l'11 de Setembre del 1714. Espectacles com aquests tenen el repte de no caure en el pamflet. Prou sabut és que la història es conta sempre segons el punt de vista de qui la interpreta. Però així com el cinema de grans fets històrics ha donat als passavolants del segle XX i inicis del XXI una visió a vegades romàntica de la vida dels seus avantpassats, el teatre —o el document teatralitzat— ha de superar el risc de la interpretació en viu i crear un clima de mínima credibilitat i emoció.  (...)