Espectacle d’una excel·lent factura dramàtica i poètica. ‘Las personas del verbo. Contra Jaime Gil de Biedma ‘, muntatge creat i dirigit per Joan Ollé és, a més d’un merescut homenatge a la memòria del gran escriptor, un lúcid retrat biogràfic de la seva intensa existència. El director construeix al Lliure de Gràcia una commovedora semblança de l’autor, a partir d’una acurada selecció de textos de l’obra del que és uns dels seus “sants particulars”. La vida i la poesia es donen teatralment la mà en un relat que apropa amb precisió a la dimensió real del personatge.

Ollé ha aconseguit amb aquesta producció filar encara més prim en la seva capacitat per donar cos escènic al món oníric i estètic dels mags de la paraula. Ho va fer amb gran sensibilitat amb Borges, Comadira, Maragall, Pla o Espriu, però en aquesta ocasió aflora, a més, un apassionament que només s’aconsegueix quan hi ha una identificació tan profunda com la seva amb l’obra i l’aventura vital d’un poeta, nascut el 1929 a Nava de l’Assumpció (Segòvia), però integrat, escrivint en castellà, en cos i ànima al món literari de Barcelona, ​​ciutat en la qual va morir a causa de la sida el 1990.

L’habilitat amb què ha teixit el relat aconsegueix que pugui ser seguit com una crònica de la història d’Espanya des de la Guerra Civil a la Barcelona preolímpica. Els apunts dels seus amics Fabià Estapé, José Agustín Goytisolo, Gabriel Ferrater i Juan Marsé, reforçats amb imatges projectades en una pantalla, contribueixen a donar més força a la narració. Amb una taula de despatx (per a les seqüències del Gil de Biedma, executiu en Tabacs de Filipines), un cutre llit que al·ludeix a la seva promiscuïtat homosexual i un salonet que apareix quan es descorren les cortines, n’hi ha prou per recrear sense embuts tota la controvertida i de vegades contradictòria peripècia de l’artista. “Vam decidir que el franquisme no existia i ens vam inventar la ‘gauche divine”, deia, per exemple, el que es reconeixia com burgès, encara que li semblés malament la burgesia.

 La infància a Segòvia i les seves vivències a París, Oxford (amb la influència de TS Eliot en la seva concepció poètica inclosa), Roma o Manila apareixen també en l’excel·lència de la recitació i interpretació d’Ivan Benet, Mario Gas i Pep Munné, representant tres etapes vitals del personatge. L’elegant dir / cantar de Judit Farrès, de suggerent presència escènica, il·lustrant amb cançons passatges de la vida del poeta, amb la peça ‘No tornaré a ser jove’ de Serrat al mig, contribueixen a il·luminar encara més aquest revelador muntatge.