L’espectacle amb cançons (més que no pas musical) de Las chicas del coro planteja una divertida peripècia previsible. Amb un vestuari ambiciós (carregat de pedrereria i amb uns talls que destaquen els cossos fibrats de les dragqueens) s’imaginen el somni de tres amiguis que volen triomfar en el zènit artístic. De fons, hi ha el subtema de com viure la sexualitat i de la necessitat de reconéixer-se (o no) en un sexe determinat. La diva castradora i envejosa que podria ser l’artista que els acull com a coristes, acaba sent una entranyable dona que també ha patit les decisions egoistes i arbitràries d’un mànager que sempre vol anar dos passes per endavant del que succeeix a l’escena. Ell és el gran malvat, un paper antipàtic, que ho corregeix l’actor en el cant final (amb un vestuari, novament, sorprenent, que ja li agradaria lluir-lo al mateix Satanàs).

Tornem a enrere. Las chicas del coro és una aventura que arriba a l’Almeria amb la voluntat d’enamorar productors o sales de mitjà aforament per fer una llarga temporada. El vestuari, ambiciós, sembla pensat per a aquestes gales; el decorat és molt més justet tot i que és prou eficaç (i aunta maneres amb alguna troballa com el mirall de maquillatge/ taula de copes o l’armari que es transforma en mirall). Com que l’estètica del muntatge, s’ambienta als anys 90 del petardeo més kitsch, combrega amb aquest to: no es llegeix com allò d’escenografia de fullola perquè no hi havia pressupost per fer-lo de caoba. És de fullola i ben contents que estan i ben coherent que queda en aquest món prim de les aparences dalt de l’escena. El joc de play backs és tot un homenatge a aquella manera de fer tant incorregible de The Chanclettes. si tant agradava aquella bomba dels anys 80 i 90 petarda, per què no recuperar-la? La clau, és clar, és que la diversió dels artistes traspassi al pati de butaques. I a Las chicas del coro, com a La llamada, la situació reaccionària (com el moment que el mànager se sent déu amb capacitat de manipular el que faci falta perquè l’aigua vagi al seu molí) empipa i diverteix, alhora.

El muntatge reivindica el treball de les coristes (estranyament ningú gaudirà fent de complement de l’artista estel·lar, tothom aspira a tenir el focus). Li passa a Cristal que ho té clar, des del principi, però també a les altres dos dragqueens quan es troben amb l’oportunitat de ser el centre de l’escenari. La dignitat va per barris; i no sempre tothom està disposat a qualsevol cosa per a véncer, si cedeix part de l’univers que reivindica.

S’intueix l’habilitat de Ferran Gonzàlez, coautor de dos títols com Pegados, el musical i Merda d’artista, en el muntatge en el joc metateatral (com quan ironitzen amb els codis teatrals, mantenint diàlegs amb continus equívocs que funcionen còmicament) i atorgant a l’actriu de papers secundaris els moments més esbojarrats de la peça. Com a Pegados, els protagonistes són la parella que es troben en una situació compromesa a Urgències però la que atrapa amb el riure és la infermera.

L’obra és honesta i ensenya tots els descosits, a vegades fent-ne gala, com mirant de seduir des de la simplicitat més bruta (mes trash). Las chicas del coro ensenya les preocupacions de las chicas quan parlen en petit comitè en un corro. Ho fan servint-se d’una història bastant gastada (gent amb situació de poder que s’aprofita de l’entusiasme ingenu de la jove promesa que vol triomfar a l’escena), gastant una manera d’interactuar molt superficial i, puntualment, mostrant-se vulnerables. A l’obra, li falta el ritme del rodatge. Perquè, sobretot al principi, hi ha massa moments que costi agafar embranzida. El final és apoteòsic, això sí. Com havia de ser. Pot agradar a un públic amb ganes d’escandalitzar-se i de riure’s, de sobte amb gags ben blancs, ingenus) com el dels ocells d’El baile de los pajaritos, que coregen a la partitura que va posar de moda Mari a Jesús y su acordeón. Tots tenim un passat i, qui més qui menys, haurà participat d’aquella ridícula i alienant coreografia. (La vergonyeta, millor en la intimitat). Las chicas del coro, en canvi, són valentes i surten de l’armari per reivindicar la seva fragilitat i els seus dubtes sexuals. En el fons, i sense perdre un humor cafre,es tratca d’evidenciar que qui ostenta el Poder arracona contínuament la condició sexual dels intèrprets si no és cis, per caçar el favor de l’audiència més àmplia. Aquests mànagers sí que són caspa… i fan ràbia.