Íntims produccions és una companyia coratjosa, que investiga i que prova constantment. Una determinació que mereixeria més atenció per part de la programació a Catalunya. S’han forjat a si mateixos des de les terres de Ponent, des d’on les propostes més contemporànies arribaven gràcies a una ambiciosa programació de L’Escorxador de fa uns anys. Eren temps que el programava Margarida Troguet i, com es veu, aquell salt al buit que tant costa de fer, va donar un nutritiu fruit. El grup continua en la seva cerca, allunyant-se de les dramatúrgies contemporànies i generacionals. El lloc va ser un sorprenent treball d’arrencada amb la direcció de Jorge-Yamam Serrano. Amb Ivan Morales van estrenar Wasted, novament a Fira tàrrega. Al costat d’artistes, que posteriorment crearien la marca VVAA, van insistir amb la dramatúrgia internacional (Pool? (No water)).

Des d’Èter brota, han anat construint un univers nou, més de gest i molt menys de paraula. L’any passat, la residència a la Sala Beckett els va permetre un nou episodi, que frega l’univers abstracte amb el surrealisme de l’absurd per signar espais d’agonia (Dels intestins una soga i del cul un sac de gemecs). Amb els anys, la companyia ha anat desplaçant-se més cap a Barcelona. Ara, la invitació del Teatre Lliure els ha permès construir una nova peça, ara a partir del conte L’abric de Gógol. Actors que han anat sobrevivint fent d’intèrprets en altres companyies (sovint, en familiar) han volgut picar aquest botó. La veritat és que, més aviat, sembla que els alumnes de primària quedin captivats per les imatges i les situacions, però es perdin en els recursos escènics i dramatúrgics.

L’abric de Gógol capta la desventura d’un esforçat funcionari que prova d’estalviar per comprar-se una peça de roba nova. Quan va malgirbat sembla la riota de la gent del despatx, que li fan bullying. Quan porta l’abric lluent passa a ser respectat. Però la misèria de la Rússia tsarista fa que el dissortat funcionari es vegi superat pel nou status i que, en pocs dies es trobi, de nou, sense la peça de roba que tant li havia costat guanyar.

Íntims juga a anar-se passant el personatge d’un intèrpret a un altre, a partir de calçar-se una perruca que deixa el cap rapat amb una clownesca mata de pèls centrals. Potser aquest passar-se el personatge (d’una manera que Oriol Broggi feia cedint-se la paraula, el text a La mort d’Ivan Ílitx) pugui significar la vulnerabilitat de la societat (tothom pot patir la injustícia d’aquest antiheroi). L’ensenyança càustica de la peça coincideix prou en la que Victòria Szpunberg ha bastit per al seu muntatge del Lliure de Gràcia (L’imperatiu categòric): comportar-se correctament com la societat demana, no té el premi del reconeixement, sinó el patiment de la migradesa constant.

L’espai i il·luminació de Marc Salicrú imagina un espai fred i inhòspit, carregat d’antenes parabòliques i de cables de telèfon. Una tecnologia que el protagonista no gaudirà de cap de les maneres. Viu rellogat en un espai aparentment fosc i que la mestressa passa a cobrar, tot picant a la porta. Sempre els estalvis són insuficients. L’amistat no supera el gest cordial de saludar-se, no hi ha més destí vital que el de la supervivència i trobar un lloc pròxim a l’estufa comunitària. És un univers proper al bullying, que s’abandonarà quan el protagonista llueixi el seu nou abric. En aquest cas, un anorak.

El txecoslovac Václav Havel un segle més tard, llavors sota el jou totalitari rus, presentava un personatge perdedor i lluitador per guanyar espai de democràcia. Però els funcionaris (en aquest cas policies a Audiència) el reprimien sense compassió. O miraven d’impressionar-lo, gràcies als amics que van abandonar la intel·lectualitat compromesa pels favors del poder (Vernissatge). Són peces que respiren un to decadent i alhora absurd, com els millors dels Txèkhovs. Però si cal casaca (o anorak) a l’hivern , cal també donar les claus al públic perquè entengui millor la narració i, també, la forma teatral. Ara aquesta proposta, és com qui regala un impressionant abric de pells pels volts de la primavera. Segurament, amb quatre indicacions d’alguna companyia de teatre familiar es faria molt més comprensible, sense que això li fes perdre aquesta aura de misteri i absurditat.