«L’Albada» és una obra d’obres. Si es pogués desmuntar com un trencaclosques per peces, un s’adonaria que dins de la trama hi ha multitud de trames, sempre gratant en la memòria, que permetrien que l’autor i també actor Jaume Viñas (Barcelona, 1987) en comptes de fer una única obra de tres hores quaranta amb entreacte n’hauria pogut fer, com a mínim, dues o tres de diferents.

Esclar que entre el 1936 i el 1992 hi ha mig segle de vida, que dóna per molt, però no és tant per l’extensió del temps que hi ha aquesta multiplicitat de personatges i moments històrics sinó per les diverses circumstàncies que fan que s’entrecreuïn gairebé tots a «L’Albada» i que s’acabin trobant i, en una afortunada concessió als espectadors, formin una composició global quan es resitua en un epíleg protagonitzat per la protagonista, l’Alba, una estudiant de 20 anys de la Facultat d’Història de la Universitat de Barcelona, criada en un orfenat i empesa a fer un treball de recerca el mateix 1992 per investigar a fons el seu origen i tot el que l’envolta.

«L’Albada» és un calidoscopi ple de matisos i de colors que remou la memòria històrica com un trencadís gaudinià, amb un registre i un llenguatge que tenen el gran avantatge que no es repeteixen amb les múltiples mirades que ja s’han fet, en literatura, en cinema, en televisió o en teatre, i també en les conseqüències de la guerra civil, de la Dictadura, de la mal anomenada Transició i de l’eufòria olímpica sinó que ho fa amb una mirada nova, suggerent, enriquidora, transitant sempre entre la imprescindible objectivitat que demana la distància i la inevitable subjectivitat de l’empremta personal de l’autor. No es limita a descriure sinó també a prendre partit i denunciar, quan cal, els oblits en plena democràcia.

Alguna cosa hi ha en «L’Albada» de la història familiar del mateix autor tractada amb una lliure especulació literària. I alguna cosa també hi ha en el pròleg i l’epíleg que encerclen l’obra, una classe d’història de la universitat amb un professor trencador, poc convencional —som encara a l’any 1992— i un treball de recerca que defuig la teoria llibresca i que es converteix en una experiència absolutament personal. La memòria és vida. La vida és memòria. Sense memòria no hi ha vida. I sense vida no hi ha memòria.

I deia que alguna cosa hi ha de l’autor en la gènesi de l’obra perquè, fa uns deu anys, Jaume Viñas, jove estudiant de l’Institut del Teatre —que no amaga la seva influència per la memòria històrica d’anteriors professors d’ESO i Batxillerat— tenia com a un dels professors el veterà actor de La Perla 29, Ramon Vila, el que descobreix l’interès de Jaume Viñas per pouar en la memòria històrica i el que ara interpreta, entre altres, el paper del professor de ficció que burxa i empeny la vena investigadora de l’Alba, la jove estudiant de 20 anys.

Com en tota especulació literària, a «L’Albada» hi ha alguns anacronismes o algunes convencions que ajuden a entendre el calidoscopi del trencaclosques de la memòria. Per exemple, el refugi dels últims resistents el 1939 a Collserola, un grup de joves on encara hi ha milicianes i un brigadista irlandès. De fet, les dones milicianes van ser-hi poc temps a les files republicanes perquè aviat van ser retirades de l’exèrcit i del front. I les Brigades Internacionals es van retirar per una conxorxa internacional el 1938. Esclar que van quedar milicianes fins a l’últim moment al capdavant de la lluita i segurament que també hi va quedar algun brigadista xuclat per la revolució antifeixista, i això justifica el grup de Collserola.

Però «L’Albada» no parla només de la guerra civil espanyola sinó de les conseqüències de la guerra civil entre la població que la pateix i no només entre el 1936 i el 1939 sinó de les conseqüències que s’arrosseguen durant anys, durant mig segle, a tocar del 1992, i que en certa manera encara es continuen arrossegant: fosses comunes per explorar, cossos per identificar i tornar a les famílies, silencis dels avis o besavis que es destapen per primera vegada per als néts o besnéts —com a prototip l’excel·lent aposta del programa «Quanta guerra» (TV3), amb el periodista Eloi Vila al capdavant— i l’assignatura pendent sempre de parlar-ne per no oblidar.

A «L’Albada» hi ha també qüestions paral·leles a una guerra civil. Hi ha els casos d’infants robats amb la conxorxa de l’església i la medicina. Hi ha la figura del botxí del règim per aplicar la pena als condemnats. Hi ha també les sales de cinema en blanc i negre amb el No-Do de rigor. Hi ha la bandera feixista. Hi ha les traves inicials per als historiadors a l’Arxiu de Salamanca, amb els papers que encara s’hi estan esgrogueint esperant tornar a casa. Hi ha les condemnes a mort hereves dels afusellaments sumaríssims de la dècada dels anys quaranta fins a tocar del 1974 amb la brutal pena del garrot vil (prou documentada amb el cas Puig Antich). Hi ha els joves de grups de resistència (aquí una triple FFF) acusats de terrorisme sense proves. Hi ha els moviments de la represa cultural dels anys seixanta amb la Nova Cançó (moment estel·lar amb la imitació d’un Lluís Llach iniciàtic). Hi ha un moment de respir amb la cerimònia dels Jocs Olímpics i una cursa atlètica pels escassos metres llisos de la nau gòtica de la Biblioteca, amb Oriol Broggi inclòs. Hi ha, sobretot, la supervivència d’una generació, la força imposada dels guanyadors i el silenci de la por dels perdedors, el llast de formar part d’un bàndol o d’un altre i les circumstàncies imprevisibles de l’encreuament forçós, no pas de la reconciliació, dels dos bàndols.

«L’albada», sempre amb una subtil banda sonora de fons de les diferents èpoques (Paco Ibáñez, Ovidi Montllor, cançons populars de guerra o Freddie Mercury) compta amb una companyia d’onze intèrprets i una quarantena de personatges que es fonen els uns amb els altres i que, amb un registre molt cinematogràfic (en té responsabilitat el videomapatge de Francesc Isern), fusionen també les escenes que transiten d’un espai temporal a un altre. Un registre dramatúrgic que manté constantment en actiu els espectadors i que, quan pot semblar que perdi el fil, el torna a trobar de seguida fins a la tesi final, que no deixa de tenir un cert aire didàctic a causa de la conclusió de la recerca, més que necessari per posar en ordre tot el que espectadors han viscut en un trencaclosques durant més de tres hores i mitja.

La protagonista, l’Alba, la jove de 20 anys, és interpretada per l’actriu Clara Mir (la que té la responsabilitat de l’epíleg) i que fa de lligam de cadascuna de les accions. Clara Mir ja va formar part de l’obra «La nit de les Tríbades», que La Perla 29 va muntar al Teatre de Sarrià, dirigida igualment per Oriol Broggi, que ha mantingut també aquí dos més dels altres intèrprets d’aquell muntatge: Cristina Arenas i Joan Marmaneu.

A més de l’actor Ramon Vila (el professor d’història o també el botxí —subtil relació amb aquell botxí en blanc i negre de Pepe Isbert) hi ha també l’actriu Patrícia Bargalló (la metgessa, la monja jove, la mare monoparental del 1976) i les actrius Noël Olivé (la mare, l’arxivera de Salamanca) i Maria Ribera (la mare superiora, l’àvia), l’actor Ismael Sempere (el sergent republicà), l’esmentada actriu Cristina Arenas (la mare, la miliciana) a més dels milicians, joves, funcionaris franquistes, voluntaris olímpics (un d’ells el fill de la mare monoparental), l’acompanyant d’investigació de l’Alba, els carcellers o altres personatges que es reparteixen amb tots ells els actors Joan Marmaneu, Eduard Paredes i Oriol Ruiz Coll, a més del mateix autor de l’obra, Jaume Viñas.

«L’Albada» és una obra coral on tothom i cadascun dels personatges hi té el seu moment i on la diversitat d’accions obliga tots els intèrprets a canviar constament de vestuari (creació de Gina Moliné) que els espectadors poden veure de prop al vestidor durant l’entreacte, i és també un viatge sensorial que Oriol Broggi ha dirigit en un espai amb espectadors a quatre bandes, escenogràficament suggerent més que descriptiu i amb els matisos de so i música (Òscar Camí, Pau Segura i Oriol Broggi) i una il·luminació de Pep Barcons que juga novament amb el túnel d’entrada en profunditat a l’escenari sota una de les grades. L’obra «L’albada» és també una oportunitat perquè cadascun dels espectadors remogui el seu particular calidoscopi del trencaclosques de la memòria.