Cal celebrar el retorn de Carles Mallol a l’escena. Ho fa amb un treball que té un punt inequívocament provocador, ja, des de la tria del títol. Les comèdies que es cuinen a la Flyhard sovint parteixen d’una anècdota petita i va creixent fins a ensenyar una part íntima que esdevè ridícula de la societat: Qui no ha gravat els seus fills, fins a qudar-se sense bateria? Qui no els ha avorrit en sessions interminables de vídeo mig borrós, de quan eren petits? Mallol treu l’ull del visor i comprova com, avui, molta gent lluita més per fer una gravació decent (i abocar-la a les xxss i a les amistats) que de disfrutar del moment. És una crítica pertinent que l’autoria li dóna un argument sucós com a darrer capítol “del projecte”.

Quan l’Eric celebri els 18 anys rebrà una cinta de vídeo amb les seves primeres vegades. I, és clar, el conflicte es produirà en la conveniència de tancar el cercle amb una primera vegada ben sonada. L’obra necesita dos espais temporals:e en el perimer la parella debat si és convenient fer la darrera gravació. En la segona, el fill reacciona i, en part, alliçona. Ell valora molt més la conversa amb els avis, els records d’infància del narrats (i transformats potser voluntàriament) a una cinta assèptica, treta de context que ha esborrat tot allò que no apareix dins del quadre. La tercera escena hi amaga una venjança (o una forma de demostrar que els costums dels pares passen als fills).

L’obra en sí, té un ordre i una exposioció molt clara, simple. Li falta un gir, o una mirada d’algú extern a la família que qüestioni o aplaudeixi la troballa. La situació acaba sent massa senzilla i sense trobar un plec d’ombra, de qüestionament, que pugui empatitzar i confondre l’espectador. L’argument que té una bona anècdota per fer ujns dipostitiu de microtatre, de peça breu, s’ha allargassat sense trobar complements que li donin el gruix necessari.

De Mallol li recordem alguna aventura com aquella fantasiosa del T6 al TNC, M de Mortal i d’altres amb la seva companyia La soga: com ara Primaris (2009). L’arrencada dels seus textos són genials, però no troben subtrames que facin més complexe i calidoscòpic el conflicte, que s’acaba fonent com un terròs de suvcre. A La vida pornogràfica la cinta s’estira un pèl massa.