La Sala Flyhard és un dels nius des d’on s’ha desenvolupat, des del principi, un format teatral de comèdia fantàstica. Des d’Alberto Ramos amb Els últims dies de Clark K a Clàudia Cedó amb Tortugues: La desacceleració de les partícules, o l’univers fantàstic repescat per Llàtzer Garcia a L’última nit del món (inspirant-se en La dimensió desconeguda). Ara, La viatgera de Gemma Rodríguez se suma a aquest corrent que, a través de la fantasia quàntica, ensenya uns personatges patètics (l’escriptora i l’editor), i un personatge fonedís que entranya el misteri.

Nora (Anna Barrachina), divulgadora científica a través de llibres que es converteixen en best-sellers, accedeix a una habitació sòrdida, d’un hotel tarantinià. El joc descobreix una finestra en l’escenari de la Sala Flyhard, aconseguint sorprendre de nou el públic. L’obra tensa tant com pot el secret i la situació un pèl estrafolària de Sara (Queralt Casasayas) que recupera una amistat de dècades enrere. És clarament més jove que l’autora, que es veu forçada a tornar al seu poble natal, per a fer una presentació de la darrera novetat editorial. Pimera incongruència que es resoldrà quan s’abordi el misteri en clau de Regreso al futuro. En aquesta confusió hi ha el nus veritable del muntatge i la raó del títol, La viatgera, que no es pot desvetllar ara. A l’aventura de la pel·lícula se li afegeix una tempesta emocional, una tragèdia que s’ha intentat trencar, però que cada cop es descriu més extrema. Al final, tothom té el millor dels possibles futurs i buscar-ne un d’alternatius està condemnat al fracàs, ve a dir el muntatge. El destí, doncs, acaba sent generós fins i tot en finals traumàtics perquè permetrà imaginar un futur millor, allunyant la protagonista de cap sortida ingrata.

El tercer personatge, l’editor (Armand Villén), que vol garantir un èxit de vendes amb una presentació molt lluny dels focus mediàtic i amb uns resultats més aviat qüestionables, és l’element que pauta quina és la situació real plantejada. Els noms dels personatges citats s’aniran repetint però intercanviant-se els papers de l’auca. En la quàntica tot és possible i res és estàtic permanentment, com ja aventuraven Los corderos a la delirant Afasians, o Les Llunàtiques convertides en tres acompanyes de pis en un lavabo Low level panic.

El problema principal del text és que, amb un fil tan prim d’argument, ha de multiplicar les excentricitats per farcir-lo de comèdia i allargassar-lo en l’escena, un exercici que els intèrprets hi posen tots els sentits, però que resulta ser insuficient per al plantejament de l’escena, lamentablement.