És evident que Maria Palma ha aconseguit alguns dels passatges més preciosos de l’àlbum de Fira Tàrrega amb el seu espectacle. Veure-la submergir-se al fons de la peixera gegant és d’una immensa potència. dins sap conciliar la seva pràctica de natació sincronitzada amb el circ i la dansa. Al 2016, el Sismògraf va voler evidenciar que la Natació sincronitzada també és una coreografia de caràcter popular. Palma li ha tret tota la brillantor, l’espectacularitat de la sincronització dels movents amb les companyes, i, a canvi, hi ha posat quilos d’intenció poètica i dramatúrgica.

Potser el gran problema de la peça (amb una il·luminació que reforça la bellesa més dramàtica i una música poderosament absorbent) és que falta trobar-li una intenció per a cada postal. Es podria evitar el relat si no hi aparegués cap monòleg, o canvis en el vestuari del personatge. La necessitat d’allargar la peça a un temps per passar a ser considerada una peça d’una durada mínima (45 minuts) convida a què passin algunes accions fora del dipòsit transparent, que es reveli un personatge amb les seves preocupacions. La peripècia sobre el nom comú de l’artista té un cert aire còmic, de monologuista que contrast amb la transcendència de quan cau dins. Si es vol potenciar aquests dos extrems cal provar de vincular-los d’alguna manera. Per contra, la preciositat de les imatges, com a càmera lenta, en els moments d’apnea, conviden a imaginar-se una mena de suïcidi o, potser una escena màgica d’una dona d’aigua que enamora a qui la veu banyar-se despreocupadament, celebrant la Natura. Si ja en el passi en el procés de creació de Reus es percebia que caldria reforçar la peça amb una trama de caire dramàtic, l’estrena a Tàrrega (amb angines, el que dificultava més l’exercici dins l’aigua) constata que necessita reforçar el fil dramàtic per fer aflorar la bellesa d’un cos submergint-se dins l’aigua, com si fos un cos mort i, de sobte, enroscant-se sobre sí mateixa per emergir de nou fins a la vora de la peixera.