Les monarquies —i per extensió els règims republicans independents amb tics monàrquics també— estan de baixa. La crisi econòmica els ha tocat de mort. Esclar que una estocada en grans fortunes no és tan dolorosa com una estocada en fortunes minses. Aquesta versió del conte de ‘La Ventafocs’ presenta com a principal característica una monarquia en suspensió de pagaments. Deuen anys de nòmina al majordom del príncep, no tenen ni un duro per menjar, el palau és ple d’esquerdes i cau a trossos i, si no els toca la grossa, hauran d’acabar venent la casa i anar a viure sota el pont.

Per tant, l’única solució és que el príncep, que ja va camí de fer-se conco pels anys que té, trobi una princesa amb la fortuna imprescindible perquè la família reial pugui aixecar de nou el cap. Però el príncep no té ganes de fer-se gran i no té ganes d’admetre un casori de conveniència, com li tocaria per la seva condició de sang reial.

Qui més qui menys sap que La Ventafocs és una noia òrfena de mare que es veu obligada a conviure amb la madrastra i dues filles més lletges i malignes que la pesta. Que les tres la fan servir de criada. I que es passa el dia amb un ventall davant de la panxa de la llar. I que hi ha un ball. I que hi ha una carbassa. I que hi ha un ratolí.

En la versió de Dreams Teatre, no hi falta res de tot això. La fada surt —plof!, per art de màgia, en un fosc gairebé imperceptible— d’un quadre on només hi ha el retrat d’una dama del bosc. Ella és qui s’encarrega de vestir com cal la noia, amb corona i tot, de convertir la carbassa en carrossa i de clonar un ratolí en lacai. La resta és coneguda: toquen les dotze —el rellotge de l’escenografia, però, es manté sempre a tres quarts, impertèrrit— i l’encanteri es desmunta. Només una sabata de lluentons blanca queda com a testimoni de la nit, que no es pot dir que sigui una nit boja, però sí una mica romàntica. (…)