La Ventafocs. El musical a ritme dels 50

"La Ventafocs, el musical amb ritme dels 50", de La Roda Produccions va ser un dels espectacles estrella de les festes nadalenques del 2011/2012 (data en què es va estrenar), per al públic familiar a Barcelona, programada al Teatre Victòria. Un espectacle que, en versions més o menys grans, va voltar per la majoria de circuits familiars del nostre país, i com que posteriorment es va presentar a FETEN (Gijón), també a molts llocs de l'estat. Poca cosa ha canviat, i per tant, tot allò que en aquell moment vaig dir, és totalment vàlid: Deixant a banda que són amics, i que des de fa temps segueixo com a fan declarat l'evolució d'aquesta companyia. Deixant a banda que són professionals de pedra picada de les 'trinxeres' del  nostre teatre per a infants i joves, bregats tant a les programacions familiars com a les campanyes escolars... He de dir que el salt endavant els ha sortit bé. Força bé, diria jo. No seria la primera vegada que una companyia que fa bons espectacles infantils de petit format, s'estrella quan pretén fer alguna cosa de més envergadura. Jo particularment n'he vistes unes quantes, especialment a fires i festivals. Fa un any i mig, a Peralada, en un encontre de la professió, li comentava al Joan Font de Comediants que deu ser que 'no en sabem' o més aviat que el costum fa que ens trobem més còmodes en el petit o mitjà format, i que no tenim gaire oportunitats de tenir més mitjans al nostre abast. I que tot s'ha d'aprendre, diria jo. Doncs bé, aquí tenim un musical amb totes les de la llei, amb 12 intèrprets entre actors, cantants i ballarins sobre l'escenari, una escenografia culminada per una pantalla triple de vídeo (on de vegades es projecten ombres), i una il·luminació que només teatres com el Victòria poden proporcionar. De fet, l'espectacle s'hauria de dir, 'La Ventafocs, el musical amb ritme dels 50 ... als USA', ja que l'ambientació, la música i l'imaginari no podien ser d'un altre lloc. Fins i tot els nois van vestits de jugador de beisbol, i les noies amb aquelles llargues i acolorides faldilles i vestits alegres. Sinopsi Ens trobem a un institut nord-americà, just el curs abans de la universitat. Una noia, maltractada per la madrastra i dues germanastres amb 'aspiracions', que la tenen relegada a fregar i tenir cura tot el dia del restaurant familiar, somia amb un nou company de classe, i en guanyar el concurs de cançons de final de curs, cosa que la portaria directament a cursar estudis musicals a una prestigiosa universitat artística... i ja us imagineu la resta, no? Un gran treball en conjunt del comandant de la nau i director, Dani Cherta, amb l'imprescindible Jordi González de coprotagonista, al costat de la més brillant, sens dubte, de les intervinents: l'Anna Gras Cots, una impagable germanastra, necessàriament xerraire, envejosa i orgullosa, perquè el final feliç sigui més dolç. Els temes musicals estan força bé -El disc de les cançons de l'espectacle, de Keko Pujol, i és a la venda a la sortida del teatre-, respectant l'esperit d'aquells anys ingenus i optimistes (als USA, no aquí), on varen néixer la televisió en color, la música 'beach' i el rock'n'roll. De fet, un personatge peculiar, presentador de ràdio, s'ocupa de posar-nos en situació durant l'espectacle, descobrint-nos al Little Richard, al Jerry Lee Lewis i a l'inimitable (si bé el més imitat) Elvis Presley. Aquesta part, sens dubte, encanta més als adults que als infants presents a la sala. La utilització del vídeo, enginyosa, ajuda a situar-nos i participa, en alguns moments com a un personatge més de l'acció. I per acabar, com a veterans de l'espectacle per a infants, els protagonistes de la història acomiaden als petits (i grans) espectadors personament, permetent que els petits es facin fotos amb ells, amb les càmeres dels mòbils dels papes i les mames... signes dels temps!

(...) L'habilitat del guió, la música i la posada en escena d'aquest espectacle de La Roda Produccions, és basar-se en el personatge de la Ventafocs, però prescindir dels elements que l'han feta clàssic i convertir-la en una mena d'au pair a casa de la madrastra —així, madrastra, amb totes les lletres i sense falses denominacions— i les seves dues filles, dues nenes pones, una més pona que l'altra, convençudes que el món s'ha fet món només per a elles dues.L'acció se situa en un institut de secundària nord-americà —i, si no, atenció al torneig de beisbol i les animadores— i per tant, els personatges ja són crescudets, cosa que crea també un estímul per als espectadors que ja trepitgen els instituts, ni que encara tinguin només dotze anys i siguin els més petits dels grans. (...)La trama es desenvolupa a ritme de rock, certament. El títol de l'espectacle no pot ser més clar. I un radiofonista de la RKLM fa de mestre de cerimònies creant un ambient històric amb notícies sobre personatges cèlebres, fets o esdeveniments importants dels anys cinquanta com el naixement de la televisió en color; l'estrena i l'èxit de la pel·lícula 'Cantant sota la pluja', amb Gene Kelly; el boom d'Elvis Presley i la seva cançó més emblemàtica, 'Love me Tender' o l'enviament del coet Sputnik 2 a l'espai amb la gossa Laika a dins. Efemèrides que es reprodueixen en imatges al fons de l'escenari i que als més petits els deuen semblar autèntiques postals de dinosaures, sense comptar que la majoria d'adults-pares-mares de les sessions familiars, als anys cinquanta, no eren tampoc ni tan sols un pessic de pensament. (...)Una bona interpretació coral, amb un adequat balanç entre l'actitud responsable, treballadora i endolcida del personatge de la Ventafocs i el de les esbojarrades accions de les dues germanes, o l'actitud esperpèntica de la professora, la manaire de la madrastra, la dels enginyosos boys de la colla, l'acompanyament del cos de ball i els números davant de teló del presentador, "guau" o "txatxi", segons com es miri, de la RKLM que, davant d'un prehistòric micro de patata, peça de museu, recorda també el pes i la importància de la ràdio en la difusió de la música rock i l'ascens i caiguda de segons quines figures rockeres de mitjan segle passat. (...)