L’estrena de la comèdia «La torradora» de l’autor Roc Esquius (Súria, Bages, 1982) i Sergi Belbel (Terrassa, Vallès Occidental, 1963), també directors del muntatge igualment a quatre mans, coincideix amb l’aprovació d’una llei al Parlament de Catalunya que intenti regular la trampa del lloguer anomenat de temporada amb habitacions incloses per trampejar el topall de quota en zones tensionades i també amb un intent de regulació des de la Unió Europea per a casos similars.

I dic que coincideix perquè el rerefons de l’obra, sense desvelar res a l’avançada, és el fenomen encobert de la trama que aplega tres dels inquilins d’un gran edifici: un veí que sembla baixat dels núvols i que està en procés de mudança (l’actor Antonio del Valle), una veïna tocada per la gràcia de la llengua catalana i llicenciada en Filologia catalana a l’atur (l’actriu Laura Pau) i un empleat de sucursal bancària amb la gallina inversora dels ous d’or sota el braç (l’actor Ramon Godino).

Però, sense desmerèixe’n cap dels tres, l’autèntica protagonista d’aquesta comèdia que, salvant les distàncies, sembla que jugui en petit a la broma de «Pel davant i pel darrere», és l’aparell elèctric de la torradora, en un moment que l’auge de les màquines intel·ligents i la intel·ligència artificial amenacen la tradició de les relacions personals tal com s’han conegut fins ara.

Una torradora pot torrar més bé o més malament. Però també pot arribar a cremar la torrada si se t’escapa de les mans. La torradora de la comèdia que l’empleat de la sucursal bancària regala al veí de la mudança perquè se’n va de l’edifici no només torra sinó que parla. Que se’n riguin els assistents virtuals, les Siris, les Alexes i companyia, del que és capaç de fer la torradora. Per als amics, la podeu anomenar “Torri”, que les torradores també tenen sentiments.

Comèdia d’una porta i cap finestra però d’anades i vingudes a tot gas i de canvi d’apartaments: el del veí, el de la veïna i una altra vegada la del veí… sempre amb la torradora —o les torradores— amunt i avall. I, de sota mà, l’operació financera del segle salpebrada amb tocs de romanticisme ni que l’empleat de la sucursal bancària exclami indignat, quan la cosa pren el rumb que pren: “Això no és una comèdia romàntica!”.

Doncs, si no ho és, ho dissimula molt bé. Tan bé que l’auditori entra en un remolí d’humor sarcàstic, de males arts, d’ingenuïtat compartida, de robatori de guant blanc, de declaracions silenciades i de declaracions desitjades, amb un característic actor Antonio del Valle, que amb l’expressivitat paga, amb una escopetajada actriu Laura Pau que embolica i desembolica l’embolic, i amb un il·luminat i desesperat a la vegada actor Ramon Godino, artífex de la màgia de la torradora i víctima del seu propi invent. Es podria resumir dient que qui torra el pa primer, el torra més bé.

«La torradora» del tàndem Roc Esquius i Sergi Belbel és una comèdia que no només viu de l’humor sa, gairebé amb guió de telemovie, sinó que alerta els espectadors del que en un futur no gaire llunyà hi pot haver darrere d’una bona… torrada. Ni que la capa de melmelada i mantega amoroseixin la llesca cruixent de pa de motlle.