La tienda de los horrores

He tingut la sort de veure aquest espectacle ja en ple rodatge, dies després de l'estrena i, en conseqüència, amb plena maduresa dels intèrprets i una conjunció musical, interpretativa i d'efectes de so i de llum absolutament consolidada. El ple ja és absolut i l'absència de fronteres d'edat entre els espectadors és evident que es decanta cap a un espectacle per a totes les edats.És un exercici que recomanaria a molts cronistes: veure de tant en tant un espectacle dues vegades. La meva primera vegada va ser una funció frustrada per un maleït col·lapse tècnic de so i de llum que va obligar a suspendre la representació. La segona ha estat com assistir a una funció tocada pels déus amb un bon ambient de la companyia que es respirava a ple pulmó.La doble funció també m'ha ofert l'oportunitat de comparar el paper que comparteixen els actors José Corbacho i Bernat Cot. Els espectadors que els coneguin els dos ja entendran que s'assemblen com un ou a una castanya, però el paperot que hi fan, en dies alterns, del dentista Orin Scrivello i xicot de la jove Audrey —ai! quin pal que s'emportaria l'autor si aquesta obra fos de creació del segle XXI i retratés com retrata una noia com ella, víctima de la violència masclista i submissa amb la parella!— constata també el que cadascú d'ells hi aporta: l'estil "cubanero" de Corbacho amb les ironies i els impromperis amb alguns espectadors i espectadores de la platea —el dia de la primera funció, la de la fallada tècnica, es va haver de marcar en solitari un monòleg improvisat que no té preu!— i l'estil de Bernat Cot, igualment irreverent, però, per estètica física, sense que faci la impressió que sigui tan "poca-vergonya" com el tal Scrivello, que n'és molt!I ara, anem l'espectacle de debò, que és el que toca. Àngel Llàcer i Manu Guix han remuntat un musical que es pot considerar un dels clàssics de la cartellera internacional. I ho han fet després de l'exitàs de «La jaula de las locas» —actualment rodant per temps per altres escenaris fora de Catalunya—, fent el salt a un espectacle que, venint del cinema com ve, es podria qualificar del gènere del Festival de Sitges, i que no escatima el final terrorífic, sense endolcir-lo, com en un moment donat van voler fer a Broadway perquè les criatures no tinguessin malsons. Aquí, el dia de la meva funció, malgrat ser de nit, també hi havia algunes criatures de diferents edats amb la família i, a la sortida, no feien cara d'haver patit gaire por per la golafreria de la planta carnívora que em sembla que, si pogués, s'empassaria no només els protagonistes de la història sinó mitja platea d'espectadors sencera... sempre amb un rotet de bon profit, esclar!El missatge de fons —molt amagat de fons—, d'aquest musical és un advertiment molt seriós: compte a criar un monstre a casa perquè pot acabar devorant-te. La planta Audrey II —un nom en honor de la jove Audrey de la floristeria— no perd mai la gana i cal tenir en compte que el seu aliment preferit és la sang humana. ¿Quants «monstres» de tota mena no ha anat fabricant —i encara fabrica— el món al llarg del temps que han acabat —i encara acaben— xuclant-nos la sang?Les que no deixen xuclar-se la sang són les The Sey Sisters, les tres germanes d'origen ghanès però més catalanes que la Moreneta —que ningú no oblidi el seu paper que van fer a «Els Jocs Florals de Canprosa» la temporada passada al Teatre Nacional de Catalunya— i que en aquest espectacle brillen amb esplendor en el seu paper de narradores, la Ronette, la Chiffon i la Crystal, mig mestres de cerimònies i també una mica fades, amb un canvi constant de look i de vestuari (dissseny de Míriam Compte) en cadascuna de les seves aparicions, fins al punt que no saps si és la planta Audrey II qui acabarà menjant-se els personatges del barri popular de Nova York on passa tot o seran les The Sey Sisters qui es menjaran la planta. Tinc la sensació que el musical «La tienda de los horrores» sense aquest trio en el repartiment no seria el que és.Dins de la planta —titella gegant d'un parell de metres i diuen que més de 200 quilos de pes i que deu fer la delícia dels espectadors més petits i que encara fa volar la imaginació dels més grans—, hi ha un tècnic manipulador (Quim Molina) i una veu d'Audrey II, des de la tarima de músics, la del director Manu Guix, combinant la direcció musical i la veuassa terrorífica d'Audrey II, amb el detall de realització que les seves intervencions no queden com si fossin en off sinó que el canó l'il·lumina per no enganyar ningú. És la primera vegada en molts anys que Manu Guix posa veu en un espectacle i sembla que li va com anell al dit.Aquí cal recordar una de les veus que va fer conèixer la primera Audrey II teatral als catalans, ja fa més de trenta anys, el 1987, el desaparegut actor Constantino Romero, amb el muntatge «La botiga dels horrors», dirigit per Joan Lluís Bozzo al Teatre Victòria, amb intèrprets com Àngels Gonyalons, Pep Anton Muñoz, Francesc Orella, Lola Lizaran o Carme Cuesta. Per cert, una versió catalana, aquella, que van fer a quatre mans el mateix Joan Lluís Bozzo i l'escriptor Quim Monzó i que, arran de la nova versió actual en espanyol de Marc Artigau, ha aixecat a la xarxa, per part dels mateixos promotors veterans del segle passat, algunes preguntes sobre què ha canviat en el món teatral català en trenta anys que ara no s'ha pogut ni recuperar aquella versió ja existent ni produir-la novament en català. Pregunta a l'aire, per si algú té la resposta.Que Àngel Llàcer i Manu Guix hagin portat la planta Audrey II novament a escena no és tampoc casualitat. Precisament l'any 2000, la producció catalana del 1987 va ser remuntada per Ricard Reguant a Madrid i era Manu Guix qui ja la dirigia musicalment i era Àngel Llàcer qui posava veu a la planta del terror. La cosa, doncs, ve de lluny i caldrà veure si aquest festeig actual, apadrinat per la productora Nostromo Live, entre la Gran Via de les Corts Catalanes i la Gran Via madrilenya es manté i es reforça en el temps.De moment, l'ham ja està llançat. I el relleu generacional i també el d'opció escènica pensada per a ulls del segle XXI, influïts per l'estètica de la petita pantalla i les sèries, salta a la vista amb aquesta nova versió de Manu Guix i Àngel Llàcer, i d'un càsting que al costat de les ja esmentades The Sey Sisters s'alça durant tot l'espectacle amb potència. Els dos protagonistes —relacionats amb Llàcer i Guix des de fa temps, en anteriors musicals com «El petit Príncep» o «Geronimo Stilton»— podrien haver fet caure el tàndem director en la temptació d'ensucrar l'espectacle i donar-li un to romàntic carrincló que, afortunadament, acaba optant per dotar-los del destí original: junts fins a la fi ni que sigui anant a parar al ventre d'Audrey II.L'actriu Diana Roig és Audrey, la noia de la floristeria, ex-girl d'un night club, amb una veu matisada que supera sensiblement les peces més delicades. I l'actor Marc Pociello —quan es va anunciar el projecte del musical havia de ser Xavi Duch, però els camins del teatre són inescrutables— és Seymour, el xicot orfe, una mica tímid, l'inventor botànic de la planta carnívora, enfrontat des de la seva orfenesa a matar el pare simbòlic, el botiguer i cobdiciós jueu Mushnik, que el va treure de l'orfenat però que l'explota a la botiga, un Ferran Rañé en bona interpretació de maduresa que acabarà també a la panxa d'Audrey II on, com en aquella panxa del bou, segurament tampoc no hi neva ni hi plou. I catacric catacrac, el conte s'ha acabat. Però no sense que tota la companyia surti en estol a l'escenari i, amb la planta inclosa, marquin la peça musical que no deixarà de ressonar a l'interior dels espectadors fins més enllà del Coliseum. És el bon senyal que el musical d'Àngel Llàcer i Manu Guix té per davant una llarga vida (...)

La comèdia musical manté l’espectacularitat del vestuari de La jaula de las locas, tot i que sense tant glamour. És un gust brut, com d'art trobat, perquè la botiga on succeeix aquest estrany fenomen (que no podem revelar) està situat en un barri marginal, carregat de brutícia i tot tipus d’abusos (des del laboral al de gènere). Per compensar una mica aquest racó de depravació The Sey sisters funcionen com unes narradores que proven de corregir tanta perversió, tot i que sense convertir-se pas en cap divinitat de la moralitat, ni res de tot això ((d'altra manera caurien en na mena de Sister act, que és un altre musical). Les Sey Sisters sí que reclamen el punt de dignitat que tota persona hauria de merèixer i fan que l'humor olíricament incorrecte tingui una resposta honesta.La peripècia ben gore converteix aquest musical de casa de nines en un mirall de Sweeney Todd, amb un humor ben negre i que juga a riure de les escenes sanguinàries pel seu divertit patetisme. No es poden construir personatges realistes, psicològicament ben travats perquè quedarien fora d’aquest quadre de tòpics, que diverteix i que aconsegueix un bon ritme amb un repartiment ajustat però que compensen, empatia amb el públic, cant i coreografia.Potser en aquesta producció no hi ha l’Àngel Llàcer en persona però escampa la seva rúbrica de director quan fa entrar el dentista i xicot possessiu d’Audrey per la platea, tot parlant a tort i a dret entre el públic. José Corbacho, exCubano, no li costarà pas gaire provocar una riallada contagiosa a la platea (com també ho va fer Bernat Cot en la funció de dissabte passat, que actuava de cover d’honor). Llàcer, sí, també esquitxa amb els seus canons que tiren confetti (ara no són les estrelles d’El Petit Príncep, ni els cors de La Jaula de las locas) i fa una sensació a invasió Gremlin. Per últim, cal celebrar la llum que enfoca Manu Guix quan dóna veu a la planta màgica (“comida, comida”, repeteix com un adolescent famèlic per definició, davant de la nevera a l’hora inacabable de berenar). Veure com disfruta interpretant aquest personatge excèntric, obsessiu, apocalíptic, és una de les grans troballes del musical.És imprescindible transmetre al públic aquestes ganes d’actuar en una obra en què la trama es podria definir amb una frase sense subordinar i els personatges han de respondre als arquetips per ser ben còmics.