Cal dir abans de tot, que Agatha Christie va ser, com tots saben, una de les pioneres i mestres (i encara més al ser dona) de la novel·la policíaca, d’intriga i fins i tot judicial. També es va atrevir amb les obres teatrals, que venien a ser una versió dialogada de la seva manera d’atrapar al lector de llibres, però sense llibres i amb els personatges de carn i os.

Dissortadament, però, com a dramaturga no va excel·lir, ja que sovint les seves peces no tenen el pols i el ritme (i sí alguns excessos verbals) dels bons autors teatrals, valgui el mot també per a les autores, que cada cop, afortunadament, en hi ha més i millors. Encara que en el passat, algunes s’haguessin de fer passar per homes per a ser publicades i llegides, com queda palès a l’homenatge a Cateriana Albert que ara es veu al TNC.

Però la senyora Christie era britànica, i no va caler. Però per a un públic actual (el de la seva època i país es va entusiasmar amb elles) les seves obres poden resultar aspres i pèl llargues. Qui coneixeria ‘Testimoni de càrrec’ si no hagués estat per l’adaptació cinematogràfica de William Wyler? En l’original de ‘La Teranyina’ hi ha material ben bé per a 3 hores llargues d’obra, amb una pausa o entreacte, i també té alguns personatges que l’adaptadora i directora, Empar López, ha obviat. Resten dues hores, i un parell de tancades de teló, i algun personatge, com el marit de la protagonista, que no apareixen finalment. El resultat és interessant, i la reacció final d’aplaudiments del públic així m’ho va confirmar.

És la única obra que conté, a més d’intriga i investigació policíaca, unes certs dosis d’humor i comèdia, tan costumista com poden ser moltes obres catalanes i espanyoles que coneixem bé. Un sol espai, el saló d’una cada gran al camp, amb algun secret amagat, un assassinat i la posterior investigació. Tot es resol al final, i tan a mi com a la resta d’assistents, se’ns va anar fent interessant tot aquell procés, que va anar pujant d’intensitat, no només pel text, sinó també per la progressiva ‘immersió’ dels personatges/actors dins la trama.

Pegues? Potser una presentació de personatges i de situació que es fa una mica lenta, o millor dit, poc intensa d’actuació, però que ens dóna informacions perquè després entenem el com i el perquè de tot plegat. Probablement es podria haver estalviat alguns girs de trama (això li encantava a l’autora) que ens donen pistes falses, millorar les ‘intencionalitats’ d’alguns personatges que posteriorment resulten claus, sobretot perquè no són el que semblen. Per a no desvetllar la trama, diré que quan es revela la seva autèntica naturalesa, no hi ha canvis significatius del seu posat i -també seria important-, fins a aquell moment tampoc se’ls veia gaire amoïnats per a ocultar un secret important.

Per contra, caldria destacar l’actuació de la Cristina Brondo, i tot i que el personatge potser no sembla fet a mida per a ella, la seva frescor i alegria encomanen les escenes on surt.

En resum, que és una obra que et va atrapant en la seva trama, i que, per a un molt ampli públic, pot ser una magnífica sortida al teatre. A més, el Teatre del Raval ja porta anys especialitzat en aquesta mena de propostes, i ha consolidat un públic addicte i que sap perfectament el que va a veure. Podria dir-se, a més, que és per a totes les edats, i un inici prou vàlid per als més joves, a veure obres ‘per a públic general’.