La recent versió de «La tempestat», de William Shakespeare, que Oriol Broggi (Barcelona, 1971) i La Perla 29 han inclòs dins el Festival Grec’25, ha recordat a tort i a dret l’herència de la qual se sent artísticament beneficiari el director des que el 1993, encara pipioli, va descobrir el mestratge escènic de Peter Brook al Festival d’Avinyó que marcaria el seu futur.

I no es pot dir que no hi hagi motius per recordar-ho perquè la posada en escena d’aquesta nova mirada a «La tempestat» no escatima algunes picades d’ullet als elements que caracteritzaven els muntatges del director londinenc Peter Brook (Londres, 1925 – París, 2022) des de la sempre recuperable sorra de la nau gòtica del Teatre La Biblioteca —malgrat els canvis dels últims espectacles—, a algunes peces del vestuari o els típics bastons o canyes —ara més que una opció artística potser en diríem “attrezzo sostenible”, que queda més fi i adequat als temps que vivim—, i també l’ambientació, el teló, la catifa, les oliveres, el rocam, el color, el so de les ones i les gavines, la densitat atmosfèrica, molt brookiana, que es fa evident sobretot en l’arrencada del naufragi de «La tempestat» i que no s’abandona al llarg de les dues hores de la representació.

El que Peter Brook no tenia, esclar, era a l’abast un actor com el nostre —amb perdó per l’apropiació indeguda—, el nostre Pròsper, Lluís Soler. Ell és aquí el principal atractiu perquè els que pensin que «La tempestat» és una obra prou coneguda no tinguin recança a tornar-la a experimentar. De fet, el resultat ha estat esclatant: tota la temporada d’estiu del Grec esgotada només començar i la confirmació d’una pròrroga després de les vacances d’agost, per arrencar la nova temporada 2025-2026 del Teatre La Biblioteca el mes de setembre.

Lluís Soler és, doncs, el personatge principal de l’obra. I és qui, sense proposar-s’ho, amb el seu Pròsper, sembla que pregoni a la companyia i a l’auditori: “Shakespeare es diu així i només així és com s’entén en cos i ànima”. Quan una companyia té un alfil com ell, moure’s al seu voltant és no només agraït sinó estimulant per a tothom.

I així ho fan altres intèrprets com Xavier Boada (Stefano), Xavier Ripoll (rei de Nàpols), Jacob Torres (Caliban), Ramon Vila (Gonzalo), els més veterans, a més, esclar, dels joves enamorats, Clara de Ramon (una excel·lent Miranda, plena de candidesa i picaresca a la vegada) i Eduard Paredes (Ferran), aquest, juntament amb Oriol Ruiz, més nouvinguts a la sorra. I menció especial, no cal dir-ho, per a l’actor Babou Cham, que fa el personatge d’Ariel, bonàs i ple de vida lliure, discretament racialitzat, opció que afegeix un missatge subtil benintencionat.

El rodatge de les funcions, segurament, ha polit alguns buits de les primeres: la profunditat de l’escenari —nau enllà— es menjava o es menja a vegades la bona audició que es manté en general en totes les altres escenes.

Oriol Broggi, pel que fa al text, hauria pogut recórrer a alguna de les traduccions prou solvents que ja existeixen de l’obra. Però ha preferit començar de cap i de nou amb una versió que ha elaborat Jaume Coll Mariné (Muntanyola, Osona, 1989), poeta i músic del grup Obeses —on milita també l’ara sardanístic galàctic Arnau Tordera—, i que, si les anteriors versions ja sonaven bé, aquesta remarca la força poètica del discurs, que llisca encara més suau i que no li costa gens de fer-se entenedor.

Hi ha també la música de Marc Serra, amb guitarra i kora, a més de la veu, que es converteix en un personatge més de l’obra. I, com a afegitó, una flaca dramatúrgica amb un respir humorístic enmig del discurs que fa que aquesta sigui una «Tempestat» que, pel que fa als espectadors, pot semblar que estigui contagiada per l’anomenat “gas del riure”, sense els efectes perjudicials, esclar, que aquesta nova droga diu que provoca entre els joves consumidors. En tot cas, benvingut sigui aquest altre “gas del riure teatral” inofensiu enmig d’una història de rerefons dramàtic com el de «La tempestat», considerada testament literari de William Shakespeare.