Zero en conducta en expansió. La companyia de titelles i dansa urbana cada cop queda més atrapada pel relat. Si a La Phazz, Elliot, el personatge era de mida natural i convertia tot el cos de ball en la seva extensió, ara, fins a tres persones poden manipular un titella de taula, de mig metre d’alçada. La gràcia és que Pablito, el protagonista, és un jove raper dels que sempre està empipat. Té un núvol a sobre que no l’abandona. En la seva particular odissea cap a la joventut, és rebel·la com un adolescent en tota la seva potència. Sempre amb els ulls tapats per una gorra de llana, amb el que podria fer cabrioles pivotant sobre la closca, li costa acceptar la veu del pare. Tot es gira quan descobreix que tots dos són igual de vulnerables, de somiadors. La tempesta sempre és menys pesada si hi ha amb qui esperar que ventili la tamborinada. L’escena de Federico García Lorca és un miratge un pèl oportunista, però s’accepta millor aquests deliris que l’esclavitud d’una narració que els ha aplacat en alguns passatges.

La pega incomprensible d’aquesta proposta és que ha arraconat pràcticament del tot el flow dels intèrprets. Mantenen uns diàlegs en català molt simpàtics i emotius manipulant objectes (on, aparentment, podrien quedar més malparats), però, en canvi, obvien dialogar en el hip-hop entre personatges i manipuladors. Assoleixen assoleixen els moment interpretatiu culminant quan Pablito balla i canta i els intèrprets l’acompanyen amb el moviment dels seus cossos. Llàstima, que siguin tan puntuals. Zero en conducta està començant a dominar aquest equilibri. És probable que, amb el pas de noves funcions, es vagin acoblant millor. O que arribin a l’eclosió definitiva en el proper espectacle.