Recuperar un mite com Francesc Pujols és d’un elevat risc. Perquè, sovint, la seva personalitat s’ha fet més ampla que la seva obra i perquè rescatar un text de circumstàncies, com aquesta història que es podia llegir per fascicles al Papitu (1908) pot quedar tant desfasada que faci un flac favor la seva aproximació. La mirada de Fèlix Pons és transgressora perquè decideix plantejar la peça com a grand guignol, desbarrant tot el que li permet la seva imaginació i la seva plàstica, però alhora respectuosa, perquè juga amb els mateixos paràmetres de provocació i amb ganes de divertir amb aquest conte màgic, surrealista, d’equívocs i una evident denúncia a la classe burgesa de l’època. La música és un component molt adient a la forma de plantejar l’escena. L’obra ja va tenir un celebrat impacte en la seva estrena a La Seca, tot i que només va poder estar-s’hi tres setmanes a la sala Frégoli. Se’n mereixia més. L’espai de proximitat, sí, li va molt bé.