LAminimAL és una companyia que no s’arruga davant de reptes de gran complexitat. De fet, la seva medul·la rau en un exercici dramatúrgic proposat per Sanchis Sinisterra fa anys (que dóna nom a la pròpia companyia) i que mira d’esquarterar la interpretació entre la paraula i el moviment. La radicalitat de la companyia fa que assumeixi aquest canon amb una rigorositat que exigeix una feina destacada de concentració i intepretació dels actors però que, tot i així, no sempre atrapa l’espectador. Perquè aquesta xarxa interessant d’experimentació desmanega la voluntat dramatúrgica (exposar clarament quin és l’objectiu de l’obra) i refreda les identificacions entre espectador i actor.

L’actual treball versa sobre la transició i juguen amb uns textos de gran profunditat (en una dictadura, que és foscor, els herois són lluernes que es distingeixen clarament. En una pobra democràcia, és tot molt més ambigu: la lluminositat queda tapada per un consumisme o unes ideologies pervertides). Els intèrprets generen moments corals en què construeixen una sonoritat  polifònica envolvent però, lamentablement, que satura l’oïda. Al seu costat, hi ha un joc de moviment molt ben travat, en què s’obliga a canviar la percepció del lloc del públic transformant l’espai. I també es completa amb quadres divertits com les coreografies amb una música vulgar i els quadres d’imatges i tòpics de l’època. Sí que s’esvaeix més el motiu de la peça quan, en la teòrica celebració del Cap d’Any del 1975, tothom desitja la mort del dictador però ja s’intueixen mecanismes perquè lees grans famílies arristocràtiques mantinguin el Poder. Si Passolini, confiava amb què les lluernes sempre serien visibles, la peça acaba amb un exèrcit cec que s’extermina a sí mateix, incapaç de trobar l’enemic: la màxima a la buidor i al domini del Poder més estúpid i arrogant.

La pregunta obligada a tal peça que cal fer-se és: La història  també és cíclica i desconnectada de la raó, com aquest exercici del sistema minimalista repetitiu que disgrega paraula i gest? És realment possible mantenir una acció canviant de personatges (d’agressor a agredit) com qui canvia de pantalla de joc d’ordinador o, en la vida real, queden ben delimitats els papers del Bé i del Mal? L’obra interroga molt més enllà, potser, del que els propis dramaturgs hagin pogut imagiinar. Aquest és el mèrit (i la dificultat) d’aquesta aleatorietat capriciosa..