L’actriu Berta Giraut fa una reclamació a les herbes dels marges. Poden ser titllades de males herbes però, si se saben cuinar resulten ser remeieres. La segona millor fa un cant al teatre cuinat amb honestedat i sense pretendre revolucionar gaire res; mostrar-se natural, alterable a les condicions de la sala i que troba en la paraula i la dicció (i una pessic de sal d’ironia) les eines per connectar amb la platea. En la seva caricatura als personatges secundaris, sigui en forma de minyona sempre útil però que rara vegada prenen el protagonisme com la mestressa (o el paper de la mare sempre sol·lícita a les demandes del marit de torn o de la seva descendència) hi ha una reivindicació a una forma teatral ben artesanal. Ella és de les que lluita per transmetre emocions més que fondre’s amb els personatges. De les que procura sincronitzar el gest i la rèplica (breu) amb una dicció acurada. El text d’Ester Villamor es desentén de construir una trama concreta: Arrela en els marges de les parets, com la molsa, o els fongs en la roba emmagatzemada en un bagul durant dècades. No pretén estirar la carta de ser el condiment que complementa un plat principal (com aquells muntatges tipus Rosencratz i Guilderstern són morts, de Tom Stoppard) o de la sort que determinats personatges han caigut en la maldat per decisió dels dramaturgs (H.I.M.). Símplement, s’exposa imperfecte i aquí és on brilla la vulnerabilitat volgudament.

Giraut té una llarga carrera intermitent amb directors com Jordi Prat i Coll (De quan somiava, La rambla de les Floristes, Liceistes i cruzados, La fortuna de Sílvia) o a l’entorn de La Perla29 (Caïm i Abel, Luces de bohemia…). En la seva cerca de La segona millor, es van detectant uns personatges íntegres en la intimitat. Hi ha moltes maneres de cuidar un jardí. Hi ha els que el preferiran exultant, amb flors esclantant de color i d’olor i amb una terra sempre fosca sense ni un bri d’herbota. Altres, es decantaran per una Natura desbocada, en què l’esbarzer ensenya la seva raresa de mores i punxes. Hi ha qui es pentina per aplacar les ondulacions dels cabells i la que els deixa enredar-se fent un monyó al voltant d’un llapis que el fixa. La bellesa, com l’art, com el teatre, està sovint subjecte a les formes de la moda del moment. I La segona millor opta pel sotabosc, no per mandra o desídia, si no com a sincera manera de connectar amb la naturalitat, amb les petites gesticulacions del dia a dia i depurar-ne temperatura emocional.

En un soterrani, entre els mals endreços. també hi ha instants per a la poètica. Potser evoque unes imatges esventrades, però tant real (o més) com la que accepta la rítmica poètica sense permetre’s ni una llicència fent contorsionisme amb la sintaxi. Imperfecta és, al cap i a la fi, més honesta.